Temporada nova, intencions de canvi, però ja ho veurem

La temporada oficial 2013-14 ja ha començat, i semblava que les coses canviarien. La pretemporada ha estat molt distreta, el principals equips com el Barça i el R.Madrid han tingut un estiu, com sempre, mogut, ple de notícies i rumors. No sé si es degut a la idiosincràcia de cada equip o a les circumstàncies, però ningú diria que el que va guanyar títols va ser el Barça i el que va fracassar (segons paraules de Mourinho) va ser el R.Madrid.

El R.Madrid va fitxar Carlo Ancelotti com a nou entrenador, i sembla que volen canviar el caire i el clima de l'equip, fer-ho tot més tranquil. A més han fet sobretot fitxatges "españoles", Isco, Illarramendi i Carvajal, i estan preparant la bomba de la temporada,  Gareth Bale, no només perquè és un excel·lent jugador, sinó per el que suposadament pagaran pel jugador, es parla al voltant de 100 milions d'euros, una burrada.

A més els resultats dels partits amistosos han estat força bons, i tret d'Illarramendi lesionat el resultat dels nous fitxatges ha estat bo.

 En canvi el Barça, tret del fitxatge de Neymar, la pretemporada ha estat molt convulsa i de resultats irregulars.

El primer gran contratemps, i el principal, va ser la malaltia que va causar la baixa del primer entrenador Tito Vilanova, després el frustat fitxatge d'un central de garanties per l'equip, i els resultats esportius i la gira no ha estat satisfactòria.

Però una cosa és la pretemporada i l'altra són els partits oficials, i pel que s'ha vist en el poc que portem és que tant Barça com R.Madrid els hi falta molta preparació i segueixen amb els mateixos defectes que la passada temporada.

El pla B

No és la primera vegada que després d'una derrota del Barça, i sobretot si ha estat en un partit amb un rival tan ultradefensiu com el Celtic, que es parla de que el Barça hauria de buscar altres solucions per poder combatre aquests tipus de plantejaments que sense rebatre la possessió de la pilota el que aconsegueix és disminuir les ocasions de gol del Barça.

És ja un debat una  mica vell, sobretot des de l'arribada de Pep Guardiola, i la utilització de jugadors de talla petita, com Messi, Xavi, Iniesta, Àlves, etc.
Els entrenadors del Barça, ara amb Tito Vilanova al davant, sembla que tenen les coses molt clares, i reiteren que el que han de fer si acàs és intentar millorar el sistema i la forma de jugar que ja tenen.
Jo no ho tinc tan clar. Jo no crec que el fet de buscar altres alternatives trais el sistema, la filosofia de club.
Recordo quan el mestre Johan Cruyff en molts finals de partits avançava Alexanco per despenjar pilotes llargues perquè les puguessin rematar els companys que venien de cara, i altres estratègies.

A tot esport si ets massa repetitiu acabaran per descubrir els teus secrets, i arribarà un dia que per molta qualitat que tinguis, un altres equip te la igualarà i si a sobre sap com jugues i com se't pot combatre tindrà les de guanyar. Has de tenir alternatives per sorprendre'l.

Aquests recursos poden ser puntuals, no tenen perquè canviar la filosofia de joc, a utilitzar només en moments concrets. Crec que això desorientarà als rivals, i provocarà dubtes a l'hora de plantejar l'estratègia defensiva dels rivals.

No té perquè ser Fernando Llorente, encara que a mi és un jugador que m'agrada, i crec que ara és el moment d'iniciar contactes ja que no passa per un bon moment en el seu club, ni amb l'afició, ni amb l'entrenador sobretot i amb la directiva. És un jugador que en la seva situació actual arrivaria bé de preu, i un jugador amb fam de guanyar títols de club, i on millor que en el Barça, a més de que crec que arribaria conscienciat de que no seria titular indiscutible.

Thiago Messi

Jo no recordo mai tanta expectació pel naixement d'un fill d'un futbolista del FC Barcelona, almenys que jo recordi. A més com que ha estat un nen encara més, no per raons masclistes, sinó per si pot conservar o seguir les qualitats futbolístiques del seu pare, serà difícil però almenys els barcelonistes així ho esperaran.

Ahir el seu pare ja va lluir al partit contra el Celta de Vigo unes botes amb el nom del seu fill Thiago que feia només 24 hores que era entre nosaltres.

L'expectació mediàtica sembla que hi serà, i més en els nostres temps, encara que Messi no li agrada gens fer publicitat de la seva vida particulñar, no com d'altres, veure David Beckam, Cristiano Ronaldo, etc.. Quina casualitat que tots han portat o porten la mateixa samarreta!!

Però com que a mi això de la premsa rosa no m'importa, voldria fer veure que aquest nen sempre tindrà la pressió afegida del seu cognom, i si es vol dedicar a aquest esport encara que de principi tindrà moltes portes obertes, sempre haurà de portar la càrrega de la comparació amb el seu progenitor. I això, sinó ho sap portar molt bé, serà molt difícil per a ell. Ja es veurà amb el temps.

Són comptats els casos de fills de futbolistes que arriben al nivell del pare i encara més el milloren. Dels cracks quasi bé cap.

Exemples n'hi ha molt pocs: Maldini, Busquets, Sanchís, Cruyff, Mauri, etc...

Homenatge a Puyol

Quina mala sort!!!

A finals de la temporada passada ja no va poder jugar la final de Copa per culpa d'una lesió al genoll. Després no va voler anar a l'Eurocopa per poder-se recuperar a temps per poder estar bé aquesta temporada (que prenguin exemple d'altres, eh Jordi Alba!!).

Va començar la temporada una mica per sota del nivell dels seus companys, i això que va sacrificar les vacances per recuperar-se.

Quan va estar al nivell dels seus companys en el segon partit de lliga contra l'Osasuna a Pamplona li van tornar a trencar el pòmul  (per tercera vegada en la seva carrera com a futbolista), en un "xoc" amb el jugador Lamah de l'Osasuna, que el va fer perdre la tornada de la Supercopa d'España contra el R.Madrid.

Tres setmanes més tard, a la jornada 4 tornava a jugar contra el Getafe, amb una màscara de protecció, però faltant pocs minuts intentant tallar una pilota va caure en mala posició i es va lesionar el genoll. Semblava que es perdria el clàsic contra el R.Madrid el 7 d'octubre, ja que li donaven de 4 a 6 setmanes per recuperar-se. Però com diu el mestre Joaquim Maria Puyal, "Puyol és Puyol", i en 3 setmanes es va recuperar i ja va sortir de titular el passat dimarts al camp del Benfica, en partit de Champions.
Doncs faltant també pocs minuts per acabar el partit, i això que el Barça ja guanyava 2 a zero, a la sortida d'un corner a favor es va aixecar per rematar la pilota per caure després amb tant mala fortuna que li va quedar el braç a sota produint-se una esgarrifosa visió del braç totalment descol·locat. Pensava que la lesió havia estat molt més greu, però per sort no es va trencar cap os, i "només" es va dislocar l'articulació del colze.
Pitjor ja no pot ser!!

Però per sort aquest noi no es dona mai per derrotat i té una moral immensa. 

Poques hores després, encara a l'Hospital de Lisboa, ja donava al seu Twitter un missatge d'esperança i optimisme als aficionats i amics: "Sempre torna a sortir el sol".

Tornem a començar

La temporada 2012-2013 està a punt de començar. Encara resonen els càntics del fanàtics de la "roja" quan ja estem el dia abans de que comencin la pretemporada el Barça i el R.Madrid.

No sé com serà aquesta temporada, hi ha gent que diu que el fet de que ja no hi sigui Guardiola li treu "morbo", però crec que quan comenci a rodar la pilota tothom tornarà a enganxar-se, i encara que se'n seguirà parlant poc o molt d'ell, si el Barça va bé segurament que serà poc.
Mala senyal si se'n parla massa, sobretot des de Barcelona, si és des de Madrid podria ser bona senyal.

Tito

El Barça ja té nou entrenador per a la propera temporada, Tito Vilanova.

S'ha resolt per fi el gran misteri, ja fa dies vam saber, com s'intuïa, que Guardiola no continuaria, i el club s'ha decidit per un projecte que en un principi sembla continuista. I dic en un principi perquè sembla que no canviaran gaire les coses.

Desitjo i penso que Tito Vilanova ho pot fer igual de bé que Guardiola, però no sé que pot passar si les coses es torcen. Tito encara  que ha estat el segon entrenador durant aquests anys, no té la importància moral d'en Guardiola, i no sé si podrà dominar el vestidor, encara que la majoria són molt bons professionals però quan comencen les derrotes canvien les maneres d'actuar i comportar-se. I sobretot com reaccionarà el que el mestre Johan Cruyff va anomenar "entorn", la directiva, l'afició i més que ningú la premsa.

Cal tenir molta força moral i les esquenes molt amples amb el que li pot caure.

Gràcies Pep

Ja sé que no seré gens original, i que aquests dies multitud de diaris, blogs, webs, etc.. dedicaran molts articles a donar les gràcies a en Pep Guardiola.

Potser però ens pot semblar que 4 anys com a entrenador del Barça han estat pocs per a deixar-ho. Potser podem pensar que ara que l'equip ha deixat de guanyar, que no és el mateix que perdre, dos títols com la Lliga i la Champions, no és el moment de plegar. Potser podem pensar que ho ha deixat perquè no veu als jugadors prou motivats per a continuar amb aquest cicle guanyador. Potser podem pensar que hi ha jugadors que  tenen problemes amb l'entrenador o amb el seu entorn i el que fan fora del camp. Potser podem pensar que no se sent recolzat al 100% de la junta directiva, que recordem que no van ser qui el van posar d'entrenador, si no la directiva de Joan Laporta que no es precisament sant de la devoció de la directiva actual.

Guardiola ha estat en només 4 temporades l'entrenador més important que ha tingut el club, el que més títols ha guanyat, però per a mi el més important és que malgrat ara potser sortiran veus que el critiquin o menyspreïn el que ha fet, és l'entrenador que més ha unit el barcelonisme i el que ha ajudat més a canviar la manera d'actuar del l'aficionat culé.
Després de Cruyff, que va ser el que va iniciar aquest canvi de filosofia de club, juntament amb Reixach val a dir, Guardiola ha estat el que ha perfeccionat aquesta idea

La pressió

El Barça va guanyar ahir al Zaragoza patint força, i avui en un partit també molt disputat i emocionant el R.Madrid ha empatat a zero contra el València a casa.
Ara el R.Madrid està 4 punts per davant del Barça a la classificació. Uns diran que només 4 punts, i els altres que encara 4 punts per davant .

Maneres de protestar

És evident que la gent només es queixa quan li afecta alguna cosa, i això ho fa tothom i en tots els àmbits de la vida. Encara no he vist ningú queixar-se perquè li apugen el sou.

A més el sentit de la solidaritat és molt peculiar, podem ser solidaris amb algú que està molt lluny de nosaltres, i que sabem que no es competidor nostre, que no ens afectarà, i que fem bé d'ajudar-lo, i ens sentim reconfortats quan ho fem, i amb la sensació d'haver-nos alliberat de la càrrega de tot el que em fet malament, de netejar la nostra consciència.

Però aquest sentit de la solidaritat no es dóna mai entre competidors per un mateix espai o objectiu. I això és el que li passa al futbol, i sobretot a la lliga BBVA, o que algú coneix com la lliga de las estrelles.

Tots els equips, i ara parlant dels equips de futbol de primera divisió, protesten d'alguna manera quan les errades arbitrals els han perjudicat, el que passa és que hi ha equips que pel seu ressò mediàtic no se'ls fa gaire cas, no és el mateix que protesti el Racing de Santander que el Sevilla, ji encara més si el que ho fa són el Barça o el R. Madrid.

Aquests dos equips arrosseguen una quantitat molt gran de seguidors i de mitjans de comunicació que parlen constantment d'ells, el que fa que les protestes que poden fer arriben a quasi tothom, i poden fer molta pressió als estaments organitzadors a través dels mitjans de comunicació que saben que aquests equips arrosseguen molts seguidors i això fa que aquests parlin fonamentalment del Barça i R.Madrid perquè així tindran bones audiències o vendes.

Ara bé, partint de les bases que em dit abans, sempre s'han de complir uns mínims de formes en la manera d'efectuar aquestes queixes, i en això, sobretot des que hi ha el senyor Mourinho com entrenador del R.Madrid, hi ha moltes diferències entre els dos clubs grans.

Els comités

El Comitè Tècnic d'àrbitres dirigit per l'ex-col·legiat Sànchez Arminio ha decidit denunciar a Gerard Piqué per les declaracions que va fer el jugador al final del partit contra l'Sporting de Gijón al Camp Nou, en el qual el jugador va ser expulsat amb targeta roja directa després de fer falta a un jugador de l'Sporting quan es dirigia cap a l'àrea amb la pilota controlada i l'àrbitre va considerar que ell era l'últim defensor.

Un cop acabat el partit Gerard Piqué va fer les següents declaracions:

"En el descanso le dije al arbitro que era penalti a Keita y él se la ha guardado, parece que se lo ha tomado mal.  Tengo la sensación de que ha habido premeditación, a la mínima excusa te la hacen y me ha enseñado la roja".

Les declaracions del jugador no estan bé, això és evident, els jugadors no han de passar a jutjar la tasca dels àrbitres, però hi ha coses que donen que pensar, i no pel que fan els àrbitres, que s'ha d'entendre en el context i el moment en que es fan. El problema és quan l'anàlisi ve en fred, després del partit, fins i tot dies després, quan els encarregats de jutjar possibles coses que han ocorregut durant els partits, dóna la sensació que hi ha que es passen per alt i d'altres que no se'n deixen passar cap.

Recordem la imatge de Mourinho al pàrquing del Camp Nou en la passada eliminatòria de Copa del Rei, en la trepitjada de Pepe a Messi, i perquè no diguin que sempre es compara amb el R.Madrid les declaracions de Roberto Soldado després del partit València-Barça, també de la Copa del Rei, en que va haver una jugada polèmica que Pinto va tocar la pilota fora de l'àrea amb les mans, y el jugador després del partit va declarar: "Lo he visto bien y el àrbitro no lo ha querido pitar".


Totes les declaracions i els actes que es fan fora dels partits, o bé totes les accions punibles que es fan al terreny de joc i malgrat ser evidents no han estat castigades per l'àrbitre, que és evident que no ho pot controlar tot, i hi ha coses que se li poden escapar. 
 Hi ha dues maneres possibles d'actuar, o bé no s'actua sobre cap, o bé s'actua sobre totes, perquè si no ja entrem en els greuges comparatius.

Les renovacions

Voleu dir que això de les renovacions no és una manera de desviar l'atenció per treure pressió als jugadors?

Ja fa dies que els dos entrenadors més sol·licitats, més famosos i amb més triomfs del món futbolístic estan marejant la perdiu com es diu vulgarment.

I els periodistes que volen creure en la "trampa", així tenen tema fresc i polèmic per una temporada.

Però realment els aficionats estan preocupats per això?

Pel que he pogut sondejar en les tertúlies populars que es fan en el treball o en bars, el tema no ha sortit massa. La gent està confiada en que tot s'acabarà solucionant, i si se'n van la història continuarà malgrat ells, i el que interessa realment és el dia a dia, o sigui la competició d'enguany, l'any que ve encara no l'ha vist ningú.

I ara, on està el Villarato?

Ja fa unes quantes jornades aquesta temporada que les equivocacions arbitrals, que jo sempre he defensat com a conseqüència lògica del joc, estan afavorint més al R. Madrid i perjudicant al Barça.

El R.Madrid ja està 10 punts per davant del Barça, sembla que tenen la lliga força ben encaminada, tot a tornat a la normalitat segons l'entorn de la caverna mediàtica.

Ara resulta que els àrbitres no s'equivoquen, i que si ho fan encara s'equivoquen més a favor del Barça. Com es veu en la imatge superior d'un fora de joc inexistent d'un jugador del Mallorca.

Quan el R.Madrid guanya sempre ho fa per qüestions futbolístiques, quan ho fa el Barça s'ha de mirar el partit amb lupa.
Quan guanya el R.Madrid només compten les jugades que fan ells, les que fan els contraris no són importants o passen desapercebudes. Quan guanya el Barça qualsevol jugada pot canviar el desenvolupament del partit, sempre que sigui en contra dels interessos del Barça.

No posaré exemples ja que em posaria a la seva alçada.
Tot això és molt subjectiu i cadascú ho vol veure a la seva manera.

Si vols, encara que vegis una jugada repetida 50 vegades pots trobar l'excusa per justificar que alló ha estat ben xiulat o mal xiulat.

Les rivalitats

Intentaré ser original i no parlar de la pilota d'or de Messi. Encara que diré que ha estat molt merescuda.

Parlaré del partit Espanyol - Barça del diumenge passat.

És difícil d'assimilar per un aficionat barcelonista perquè l'equip i l'afició espanyolista hi posa tota la seva passió i esperances en un sol partit. Un partit que no decideix res, o quasi mai res, i no dona cap títol.

El Mourinho de veritat

Avui llegint els diaris electrònics he llegit un article perfecte per a mi, que ilustra molt bé la meva manera de pensar.

Aquests dies, després del triomf del Barça en el Mundial de Clubs, en una final esperada davant del campió de Sudamèrica el Santos del Brasil, amb el jugador Neymar que diuen que ha de ser el nou dominador d'aquest esport, que era considerat un duel entre ell i Messi.

Doncs el Senyor Mourinho s'ha despenjat amb unes declaracions al seu estil.
A catalogat aquest campionat del Món de Clubs com a dos "partidillos". I que el campionat que realment importa i dóna prestigi és la Champions.
I no seré jo el que li tregui la raó, per què en part la té. Però el missatge és pervers i interessat.
Quan el jugues o el guanyes tu, si que és important, ara bé, quan ho fan els altres, els teus rivals, no val per a res. Això no és ser esportista

Fa un any que Mourinho si donava importància a aquests partits

El clásico

Molta tinta se n'ha escrit d'aquest partit. Recordem que se'n diu "clasico" per què és com anomenen així els argentins als partits entre equips rivals, cosa que anys endarrere en deiem derbi, sobretot el Boca-River.

Ara que ja ha passat tot és mes fàcil. Ara tothom s'apunta a molts coses, es posa medalles, diuen que havien dit el que no havien dit o pensat mai.

Jo no crec que fos un partit esplèndid per part de ningú.
Uns van decepcionar, i d'altres van ser eficaços en relació a la seva manera d'entendre el futbol, la filosofia com diuen ara.

Saber perdre i saber guanyar

Aquest passat cap de setmana el Barça va perdre contra el Getafe i el R.Madrid va guanyar contra el seu rival local l'Atleti de Madrid. I hem vist com gestionen les victòries i les derrotes els dos equips, i encara més la maquinaria mediàtica que rodegen a tots dos.

 

Declaracions de Mourinho després del partit, on mostra la seva soberbia provocativa de sempre, amb frases com aquesta "Las espinilleras de carbono son caras, pero merecen la pena".

On està ara el canguelo, el villarato, Platini, Villar, els fores de joc inventats, les línies o els jugadors borrats de les imatges, les manipulacions de videos, etc..., i tantes i tantes difamacions sense cap base verídica. I com a exemple aquesta foto, de quan les coses els anaven millor, o com ells volien, en una pancarta dels Ultrasur, encara que sé quin tipus d'individus són però mostra el pensament majoritari del madridisme, o del més radical, en una eliminatòria de Champions el 2004.

I aquesta? Que els hi sembla el que permet aquestes pancartes.

 

Sense comentaris.

S'ha parlat molt també de la duresa del joc de l'At. de Madrid, i sobretot per una entrada a la vedette madridista Cristiano Ronaldo per part de Perea. La veritat és que l'entrada és molt dura i espectacular, i el teatre que fa després Cristiano encara més, però no ho és menys com ens han recordat tots els foros de seguidors de l'Atleti, que l'entrada que va fer Cristiano aquest mateix any en eliminatòria de la Copa del rei a Ujfalusi. I encara diria més, si analitzem minuciosament, com fan des de la caverna, veurem que l'entrada de Cristiano és molt més greu i podria haver fet molt més mal que la de Perea, per què veiem que l'entrada de Cristiano va directament al mig del turmell i la de Perea passat aquest i cap a la punta del peu: Cristiano va continuar jugant, llavors no va ser tan greu encar que ens han dit que no ha pogut entrenar, però si anar a veure un torneig de tennis a Londres ni 24 hores després del partit, i ja veurem com jugarà aquest cap de setmana al Molinon.

El làser

Cristiano Ronaldo torna a ser notícia, i com quasi sempre més pel que fa fora del camp que a dintre.

Cristiano Ronaldo torna a actuar com un nen mimat i consentit.

Ja no recorda quan ell anava celebrant amb xuleria els gols en camp contrari, s'encarava al públic, quan el marcador li era favorable es dedicava a fer jugades per a la galeria per  ridiculitzar els adversaris, etc.. I el pitjor és que ho tornarà a fer.Aquí ve l'origen del que està passant ara. Ja ho dieun els castellans, "Quien siembra vientos, recoge tempestades".

Ahir, en un entrenament previ al partit de l'eliminatòria classificatòria entre Bòsnia i Portugal per l'Eurocopa de 2012 a Polònia i Ucraïna que es farà a Sarajevo, Cristiano va estar apuntat contínuament amb un làser per un gamberro d'espectador, i ell va respondre aixecant-li el dit del mig, posant-se a l'alçada del'agressor.

Però no és la primera vegada que Cristiano respon d'aquesta manera davant de les càmeres (mala manera de fer-se publicitat).

Aquesta mateixa temporada va fer el mateix gest abans de pujar a l'autocar del R.Madrid per respondre insults. També no fa gaire temps, quan va ser preguntat pels insults dels espectadors al camp del Dínamo de Zàgreb, va respondre:

"Me silban porque soy guapo, rico y bueno, y me tienen envidia". Sense comentaris. 

Una de dos, o és un xulo fastigós o és tonto rematat.

Ningú encara ha estat capaç de dir-li a aquest noi com ha d'actuar davant les provocacions?

No sap que quan més respongui a aquestes més feliços seràn els que li fan, més ho faran, i això s'estendrà . com ja ho està fent, per tots els camps on vagi?

Potser es pensa aquest noi que és l'unica jugador de futbol del món que és molestat, ridiculitzat i insultat?

Sense anar més lluny. Quantes vegades hem sentit queixar-se a jugadors que estan a la seva òrbita mediàtica, i també han estat apuntats amb làsers?

Això ha provocat que en molts estadis, en molts aeroports, o en moltes arribades a hotels d'altres ciutats, els aficionats de l'equip rival li cridin el nom de Messi amb insistència i en tó de burla, per què saben que actua com un nen petit i s'enfada..

I com exemple més jugadors.

El làser que rep Sneijder en un partit Milan - Inter de la temporada passada, li va costar al Milan una multa de 20000 euros.
Amb això vull dir que no estic gens d'acord questes postures d'alguns aficionats, si se'ls hi pot dir així, crec que són conductes antiesportives i s'haurien de penalitzar, i potser així no es repetirien. Sembla increible que durant un entrenament d'una selecció, que en teoria no està obert al públic, només a la premsa, un individu pugui molestar impunement a un jugador i no li passi res.

I per acabar el cas més greu. Diego López, porter del Villareal, en el partit de tornada de Champions de la temporada 08-09 a Atenes contra el Panathinaikos.

Així no anem bé Sandro

No Sandro, no. Aquest no és el President que vas prometre que series. Vas donar una imatge en la teva llarga campanya electoral, ja que de facto la vas començar des del moment que vas marxar de la junta de Laporta, que no es correspon amb l'actual, o almenys pels fets et delates. 

Hi ha moltes mostres del teu esperit revanxista, rancorós i malintencionat.

Una de les primeres coses que vas fer a l'arribar a la presidència va ser treure indirectament la presidència honorífica a Johan Cruyff, encara que ho amaguessis dient que ho portaries a l'assemblea de compromissaris, ja sabies que ell faria el que va acabar fent, renunciar.

La situació econòmica del Barça podíem intuir que era molt dolenta, i si que calia ser transparent i posar-la a la llum, però em pregunto:

És la junta de Laporta la única culpable d'aquest dèficit?

No venen molts deutes ja d'altres juntes directives anteriors?

És el Barça, en la situació actual global internacional, l'únic equip endeutat?

Calia fer la "due diligence", que a sobre ara resultarà que no és molt correcta, i podria anar en la teva contra?

Després amb l'excusa de l'equilibri pressupostari i reduir despeses et carregues la majoria de seccions no professionals, fins i tot esportistes del club van fer un manifest en contra de la teva decissió. Quan, et recordo, un dels punts del teu programa electoral era fer "el Barça com a club poliesportiu únic en el món". Seccions amb molt passat com ara el beisbol, l'hoquei herba, el voleibol, l'hoquei gel, l'atletisme, el rugbi i el bàsquet en  cadira de rodes, han hagut de plegar o bé reduir les seves competicions només a l'àmbit català. Lamentable imatge del Barça com a referent de l'esport al nostre país.

Discretíssima defensa del club i dels seus professionals del primer equip de futbol des prés dels continuats atacs rebuts per l'anomenada caverna mediàtica de Madrid, i quan ho ha fet no ha tingut cap efecte, fins i tot no ha rebut cap crítica de la premsa centralista. Penós.

I per últim, les darrers declaracions sobre el calendari de lliga. Vas proposar reduir la lliga a 16 equips. Va haver de ser el teu entrenador, que té molt més coneixement que tu, qui va posar les coses clares dient que fóra igual, que els mateixos clubs o les insaciables federacions omplirien les dates lliures, i acabaríem fent els mateixos partits que fins ara, o sigui dos per setmana tot l'any, amb l'agreujant de que molts d'aquests nous podrien ser a Costa Rica com el que farà "la roja" aquesta propera setmana.

El rècord de Valdés

Victor Valdés ahir va batre el rècord d'imbatibilitat d'un porter del F.C. Barcelona, que estava en possessió de Miguel Reina (pare del porter del Liverpool Pepe Reina) en 877 minuts, quasi bé nou partits. Esperem que encara pugui durar més partits, senyal de que les coses es fan bé.

Però el rècord de Victor Valdés no és el rècord absolut ni tan sols de la lliga espanyola, i encara li falta molt per tan sols arribar-hi. Aquest el té quan va ser porter de l'Atlético de Madrid Abel Resino, que té el rècord en 1274 minuts de la temporada 90/91, i va acabar sent Trofeu Zamora amb 17 gols en 33 partits.. El rècord europeu el té el porter del Bruges belga Dany Verlinden amb 1390 minuts de la temporada 89-90, i el rècord mundial l'ostenta el porter brasiler del Vasco da Gama Geraldo Pereira de Matos Filho "Mazaropi" que no va rebre cap gol durant 1816 minuts la temporada 77-78.

Però això no sempre és sinònim d'una gran defensa o d'un gran porter, i menys d'un gran espectacle futbolístic o d'unes tàctiques molt conservadores i defensives. Aquests dos porters, partint de la base que són dos grans professionals i que han fet molt bé la seva feina, crec que s'han d'analitzar des de dos punts de vista, el mèrit s'ha aconseguit per vies diferents.
En el cas d'Abel Resino l'Atlético de Madrid d'aquella època era un equip més aviat defensiu, aquella temporada que va acabar guanyant el FC Barcelona, va ser la primera de les 4 consecutives del Dream Team de Johan Cruyff, va acabar en segon lloc amb 28 gols en contra, equip mínim golejat, però amb només 52 a favor en 38 partits (ja era una lliga de 20 equips).

Per contra el campió, el FC Barcelona, va rebre 33 gols però en va fer 74, 22 més que l'Atlètico de Madrid. L'Atlético va guanyar 17 partits per 25 el Barça,  l'Atlètico en va empatar 13 per 7 el Barça, i el número de perduts va ser semblant 6 pel Barça i 8 per l'Atleti.
Un equip es basava en el treball de la defensa, i a més, com històricament han fet molts equips de l'Atletico de Madrid, amb un bon contraatac com a milor arma ofensiva, i un altra equip amb una filosofia clarament ofensiva, que es basava en el domini de la possesió, i amb l'objectiu de fer més gols que el rival.

El rècord de Victor Valdés es fonamenta en un concepte de futbol totalment diferent, un concepte global que afecta a tot el joc, tan ofensiu com defensiu, un origen que va tenir en l'època del Dream Team i que ara s'ha perfeccionat. El domini de la possessió i el control total del partit per part del Barça, fa que els rivals sempre estiguin condicionats a com juga el Barça. Per tant, i explicant-ho en paraules més entenedores, a Victor Valdés no li fan gols per què els altres equips tenen tan poc temps la pilota que es pràcticament impossible crear oportunitats. No és que el Barça disposi d'un sistema defensiu impenetrable o d'un porter que ho atura tot, que no vol dir que Valdés no sigui un extraordinari porter, per què les poques vegades que ha d'actuar ho fa amb molt d'encert, sinó que el Barça té una possessió altíssima i a sobre quan la perd pressiona molt amunt i molt ràpid, el que fa que el seu rival perdi la pilota molt depressa, no pot atacar o bé s'ha de precipitar perdent la pilota. I si alguna vegada, que són poques, el contrari consegueix trencar la línia de pressió aquí si que apareix Victor Valdés per fer la seva feina.

Guerra perillosa

La guerra entre el Barça i el R.Madrid, per culpa d'aquesta suma excessiva de clàssics dels últims dies, està a punt d'entrar en una espiral molt perillosa.

L'últim partit, el tercer dels quatre que s'han de fer en menys de tres setmanes, ha arribat a una paranoia d'interessos absurda i dramàtica.

El R.Madrid empés pel seu entrenador, Déu n'hi do el personatge!, i per la premsa que li fa costat, ara ha demandat al Barça a la UEFA segons ells pel comportament anti esportiu dels jugadors blaugranes, i abans ho havia fet el Barça a l'entrenador Mourinho pel que havia dit a la roda de premsa després de l'ultim partit de Champions al Bernabeu.

No se'n donen compte del perillós que pot arribar a ser això, Déu no vulgui que s'hi comencin a barrejar problemes polítics i identitaris.
Tothom dóna les seves raons, no hi vull entrar massa, però només vull dir que la història del futbol, i de l'esport, està plena d'equivocacions, d'errades arbitrals, i això també forma part del joc. Es pot entendre la protesta del perjudicat, però si us plau no fer arribar la sang al riu, perquè els efectes poden ser sorpressius. A més al llarg de la temporada, dels anys i de les èpoques, sempre els equips acaben estan beneficiats i perjudicats, no hem de veure suspicàcies quan ens perjudiquen i amagar el cap sota l'ala quan ens beneficien, el que hem de fer és valorar el perquè ha passat el que ha passat des del punt de vista futbolístic, no volent liar la troca des de les conferències de premsa.