Ja van 24

És el derbi número 24 consecutiu que l'Atlètico de Madrid no pot guanyar al seu etern rival, el R.Madrid. Ja van 13 anys que no guanyen al R.Madrid ni a casa ni a fora, el mal sembla que s'ha fet crònic, i sembla de difícl solució.

Enguany semblava que la cosa anava per donar la volta definitvament. La classificació de l'equip així ho demostrava, un planter de jugadors força compensat, una estrella golejadora com Falcao que havia fet oblidar les últimes figures traspassades, i sobretot un entrenador que havia fet creure en el projecte a tothom,  jugadors, directiva i afició. Simeone, un entrenador amb molt de caràcter, com quan era jugador, que coneix bé la casa, sap de l'idiosincràcia dels matalassers, i a més començava a fer creure als altres clubs que això no era com altres temporades, només focs d'encenalls.

Però ni així.

Sembla que la història estigui sempre predeterminada, que ja estigui tot escrit, que el malefici així de ser etern.

El partit va començar amb un R.Madrid que dubtava de les seves capacitats, i un Atlético de Madrid que creia en el joc que feia.
No hi havia un dominador clar del joc, l'Atlético deixava que fos el R.Madrid que tingués la pilota, com era d'esperar, i en aquestes circumstàncies el R.Madrid no es sol sentir còmode, llavors només cal controlar el joc a pilota aturada.
Però sobre el minut 15, una falta absurda prop de l'àrea de l'Atleti, la llança Cristiano Ronaldo, i la clava amb una potència i colo·locació extraordinària, un golàs. I això que feia 8 mesos i més de trenta flates llançades per Crisitiano que no feia gol, però tenia que ser en el primer xut contra la porteria de l'Atelti, com sempre, que fes gol de falta. Així és el destí del "pupas".

A parti d'aquí la història de sempre, el R.Madrid crescut i segur ja de les seves capacitats i amb confiança, i l'Atelti noquejat, insegur i amb el pes dels temors i les pors de sempre. No sé si fora molt just dient això, però crec que amb complex d'inferiroritat.

El Atleti

De les 10 ultimes visites del R.Madrid en lliga al Vicente Calderon, el balanç és el següent: 9 victòries del R.Madrid i un empat.

Bagatge decepcionant per un equip que té justament com a màxim rival el R.Madrid.

L'Atletico de Madrid té el quart pressupost de la lliga BBVA, només superat pels dos clubs grans i el Malaga, que aquest any gràcies als diners del seu propietari àrab ha augmentat espectacularment. O sigui, un club que tradicionalment és el tercer de l'estat, també en quant a seguidors. Una afició molt fidel i diuen una de les millors d'España.

L'Atleti conegut també popularment com els "colchoneros" però també com "el pupas". 

Com és que any rere any l'Atleti de Madrid perd davant el seu gran rival?

No hi ha partit que els seguidors "matalassers" tinguin tantes ganes de guanyar, però aquestes ganes s'han convertit en una obsessió i això fa que els jugadors juguin massa pressionats i a l'hora angoixats.
Tots els partits tenen una història semblant, sobretot al Vicente Calderon. L'Atleti comença amb moltes ganes, pressionant i molt animat pel públic, poques ocasions però molt voluntariós, i en canvi el R.Madrid jugant força tranquil, molt més que en la majoria de camps, i amb rivals molt més dèbils, suposo per la confiança i no sentir-se pressionat, pot jugar còmode perquè el que la té és el seu rival, i llavors encara és més perillós.

I llavors a la primera de canvi, quasi sempre en la seva primera oportunitat passa el de sempre, marca el R.Madrid.

I de l'eufòria es passa en pocs moments a la depressió. Aleshores el partit es converteix en un plaer pels jugadors del R.Madrid. La decepció es fa cada vegada més gran a mesura que passen els minuts i ni tan sols l'orgull surt en cap moment, tornen de cop els mals sons d'altres anys, i la incapacitat es fa palesa en tots moments. I el final no pot ser més trist. Com sempre.