L'estafa de les seleccions

No sé si m'agafa molt cremat per tot el que sento al meu voltant de molts temes diferents, la crisi, les multinacionals, els bancs, el centralisme, el Peces Barba, etc.., però tal com vaig dir en l'aterior article, les seleccions fan el que els hi dóna la gana.

La selecció xilena ha convocat a Alexis Sánchez abans de saber si està recuperat de la lesió i sense haver estat donat encara d'alta en el seu equip, el Barça. I ara m'assabento que Amorebieta, jugador de l'Athletic de Bilbao, ahir es va lesionar i en té per dues setmanes, també ha estat convocat per la selecció veneçolana. "Amorebieta convocado por Venezuela pese a su lesión", article del diari As. 

Fins quan els clubs professionals de les millors lligues europees, que és on hi ha els millors jugadors del món, que cobren contractes multimilionaris, es planten davant la UEFA i la FIFA, que són les causants d'aquest desgavell, i els hi donen un ultimatum. O arreglen això o se separen de les federacions, que són un niu de vividors, o formen una o varies lligues professionals europees sense cap vincle amb ningú, com ara l'esport professional americà, NBA per exemple.

Jo dono abans d'aquesta ruptura traumàtica, que és el que realment a mi m'agradaria, una solució que permetria coexistir el futbol professional de clubs i les seleccions, i és una solució que no me la invento, ja existeix en altres esports professionals, com ara el hoquei gel.

La coexistència tracta en que es facin les dues competicions però mai les dues a la vegada, m'explico.
Organitzar ligues professionals de clubs, poden ser a nivell intern de cada país o europees, això fora un altra tema a discutir que podem tractar en un altre article, lligues que foran non-stop, o sigui sense parar, molt intensives, des de que comencen fins que acaben. I per altra banda la FIFA i la UEFA organitzen igualment el seu Mundial i la seva Eurocopa respectivament.
Com es coordina tot això? El Mundial i l'Eurocopa, o el campionat de cada continent, s'alternen cada dos anys, el 2012 hi haurà Eurocopa a Polònia i Ucraïna i el 2014 hi haurà Mundial al Brasil. Fins ara les seleccions que anaven a aquests campionats havien de passar unes lliguetes classificatòries per grups, on jugaven amb seleccions tan poderoses com San Marino o Andorra, sense voler faltar al respecte a aquests països. A més cada mes les seleccions siguin o no oficials, tenen dret a dos partits, la majoria de vegades amb afany recaptatori sigui a la part que sigui del món.
Per evitar tot això crear unes lligues mundials de seleccions, o sigui, organitzar un Mundial A amb les millors seleccions, un Mundial B, i un Mundial C, i així fins que convinguès, i el mateix amb els campionats continentals. I abans de cada Mundial o campionat continental deixar a les seleccions 1 mes de preparació per poder preparar l'equip, fer amistosos, etc.., el que cregui millor cadascú.
Això fent un supòsit posant-li dates en relació al calendari actual de competició, sortiria una cosa semblant a això:
Cada club comença la pretemporada a l'agost, a mitjans més o menys, tenint en compte el mes de vacances dels jugadors.
La temporada comença al setembre i acaba a finals d'abril. Tenint en compte que una lliga de 20 equips són 38 jornades, hi ha temps suficient per fer tots els partits.
A principis de maig les seleccions comencen la seva preparació, entrenaments, partitis amistosos, etc..
I els campionats (Mundial, Eurocopa, etc..), comencen a mitjans juny fins que acabin abans del 10 de juliol, en 3 setmanes es pot organitzar un campionat de seleccions, per exemple l'Eurocopa del 2012 es farà del 8 de juny a l'1 de juliol.

Crec que amb això es soluciona tot aquest problema, tothom cedeix en part quota mediàtica, però ningú es queda sense fer el que vol, i si sap administrar bé el temps que disposa en exclusiva pot treure força rèdit de tot això.  L'única pega a aquest calendari fora la Copa d'Àfrica que la volen fer durant el mes de gener, suposem per la calor de l'estiu.

A qui es deuen els jugadors?

Hem escoltat en algún article, en veu baixa és clar per què es un tema tabú, molt delicat de tocar, que Gerard Piqué ha jugat més minuts amb la selecció espanyola que amb el Barça aquesta temporada, i el mateix Guardiola s'ha encarregat de tirar terra damunt per què els seus jugadors no siguin maltractats per aquesta polèmica. Guardiola ha declarat que Piqué s'hauria lesionat igualment jugant amb el Barça. o notícies d'última hora dient que li sorprèn que es lesionin poc.
Això no deixa de ser l'estratagema del Senyor Guardiola, és el seu joc que fins ara li ha anat bé, treu pressió als seus jugadors, segueix el joc mediàtic i no vol ser l'origen de falsos conflictes, però en realitat els seus pensaments i comentaris als seus col·laboradors més propers deuen ser de queixa, crítica i reprovació d'algunes actituds d'alguns dels seus jugadors i del poc tacte i egoísme, només mirant pels seus interessos,  de les respectives federacions i els seus empleats.

Segons un article a la web del diari Sport "Alexis reaparecerá antes con Chile que con el Barça", el jugador del F.C.Barcelona Alexis Sánchez que porta dos mesos lesionat està a punt de rebre l'alta mèdica, es calcula uns deu dies, i serà llavors quan haurà d'anar convocat amb la selecció del seu país Xile, i aquest fet farà que el jugador que cobra del F.C.Barcelona, que s'ha recuperat de la seva lesió. El seleccionador xilè Claudio Borghi ja ha manifestat que per a ells és fonamental la participació d'Alexis, "No tenemos otro Alexis· ha dit. A més en una web xilena va aparèixer que la federació xilena, a través del seu gerent  Felipe Correa, presionava al jugador per forçar la seva recuperació i així poder jugar els partits de classificació del Mundial de Brasil del mes de novembre.

L'últim partit del Barça contra el Sevilla el capità Carles Puyol no va jugar per unes molèsties al pubis, i sembla que aquest proper partit contra el Granada tampoc anirà convocat. Un jugador de 34 anys, que ho ha guanyat tot amb el Barça i la selecció, que ve d'una lesió que l'ha tingut 8 mesos aturat, pot també passar el mateix cas que Alexis quan es recuperi, que suposem serà aviat. I jo em pregunto, què té a guanyar Puyol arriscant d'aquesta manera sobrecarregant-se de partits a la seva edat i amb l'historial de lesions que està patint últimament?

I cito només jugadors del Barça per què ara és el més perjudicat degut a la quantitat d'internacionals titulars en les seves seleccions que té, i de ser el que més a mà tinc i més conec. Però recordant altres casos, em ve a la memòria Maceda en aquell temps jugador de R.Madrid que es va lesionar greument amb la selecció espanyola i ja no va poder tornar a jugar al futbol, i tot això sense rebre cap indemnització el seu club, cosa que em sembla que ara si ha canviat però crec que són ridícules. 

El R.Madrid parla català

Això no ho dic jo, ho diu un article d'ahir del diari Marca on parlava de que al juvenil A del R.Madrid hi juguen  6 jugadors catalans, o que vivien a Catalunya cal matitzar, a més de dos més al juvenil B, un de bastant futur com Pol Roigé. "El Madrid juvenil parla català" (Diario Marca 14-10-2011).

Pol Roigé

Aquesta notícia té diferents enfocs, per tant no ho voldria tractar només des d'un punt de vista.

Sembla que els futbolistes catalans estiguin de moda, recordo fa bastants anys (com passa el temps de depressa!) després del Mundial de 1978 a Argentina que van guanyar els organitzadors es va crear una febre entre tots els equips que es consideraven importants a Europa per tenir futbolistes argentins, i si eren internacionals millor és clar, després va venir l'època dels jugadors balcànics, Suker, Mijàtovic i companyia, no fa gaires anys els cotitzats van ser els jugadors africans (Etoo, Drogba, Essien, etc.), i ara sembla que arriba l'etapa dels jugadors catalans i espanyols, com malauradament s'identifica aquesta fornada de jugadors a Europa i a la resta del món, molt pocs identifiquen el fenòmen català. 

Suposem que això es degut al triomf de la selecció espanyola en l'Eurocopa i el Mundial de Sudàfrica, esdeveniments molt seguits a tot el món, i als triomfs del Barça en els darrers anys en la lliga BBVA i la Champions League

Una altra lectura que se'n pot fer és la feina ben feta que es fa des del Barça i la resta del futbol català.

No és casualitat tota la quantitat de futbolistes que surten del futbol base català, no és que els catalans estiguem millor dotats per aquest esport (enorme tonteria), no és que tinguem els millors entrenadors (com si que he sentit dir), no és que tinguem les millors instal·lacions (clubs anglesos, italians i el mateix R.Madrid a Valdebevas tenen millors instal·lacions), no és que sapiguem ara vendre millor el producte que abans i millor que ningú.
La causa, crec jo, és la paciència en creure en un projecte i en la manera de fer-ho i aplicar-ho.

Ara bé, tot això que he dit no garantitza èxit perpetu, arribarà un dia en que la fornada de jugadors no serà tan excel·lent, i els resultats empitjoraran, i aquí és on de veritat s'ha de veure que la gent creu en aquest projecte, no caure en els missatges derrotistes, que n'hi haurà, ni en les falses expectatives en altres idees futbolístiques que tornarien a una altre mai no acabar, i en el futbol català ja sabem el que és això.

El carreró sense sortida

El President del Reial Madrid, Florentino Pérez, va apostar molt fort quan va fitxar al senyor Mourinho com a entrenador del primer equip. Sabem que és una persona intel·liigent i de molt èxit empresarial en aquesta vida però, i l'experiència de l'anterior període de presidencia al R:Madrid l'hauria d'haver ajudat.

I no ho explicito només jo, en un diari electònic de Madrid Vavel.com en un article publicat aquest juliol passat mostra més o menys les idees que he exposat. "La última bala de Florentino Pérez en el Real Madrid ... y de Mourinho"

Amorebieta

Vull des d'aquesta pàgina primer felicitar al futbolista per l'èxit individual que ha tingut amb la selecció de Veneçuela en el darrer partit de seleccions sudamericanes classificatori pel Mundial de Brasil del 2014, i segon fer extensiva la felicitació a la selecció i l'afició futbolística de Veneçuela, país que fins fa poc no gaire aficionat al futbol, l'esport més popular és el beisbol, per haver guanyat a una de les primeres potències futbolístiques mundials i fer-ho per primera vegada, Argentina, amb totes les estrelles que té amb Messi al capdavant ( pobre Messi amb la seva selecció!).

Però l'objectiu del meu article va dirigit a la caverna espanyolista que s'havia mofat d'aquest futbolista pel fet d'anar a una selecció de nivell inferior, fins ara per què té una sèrie de futbolistes molt interessants i que coneixem a la lliga espanyola (Arango, Rondón, etc.).
Amorebieta és un jugador vasc i de pares vascos de l'Athletic club de Bilbao, que per casualitat, segons les seves pròpies paraules, va néixer a Veneçuela on els seus pares s'hi van tralladar per questions de treball, i quan tenia ell 2 anys van tornar al país vasc, i des de llavors no ha tornat a tenir més relació amb el seu país de naixement fins que el maig de 2008 el seleccionador de la selecció vinotinto (nom pel color de la seva samarreta) li va oferir la possibilitat de ser seleccionat per Veneçuela. El jugador des d'un principi es va mostrar disposat a jugar-hi però segons el van informar hi havia una normativa de la FIFA que al haver estat internacional sub-19 amb una altra selecció i no haver demanat el canvi abans dels 21 anys ja no podria jugar amb la selecció vinotinto. Però aquesta normativa es va derogar el 2009, i llavors el que havia de fer es demanar-ho per escrit, i va ser convocat per Veneçuela abans de fer-ho, però el jugador va renunciar anar-hi encara que va dir que no era definitiu i que deixava les portes obertes.
L'estiu de 2011 Joaquín Caparrós, quan encara era entrenador de l'Athletic Club, es va negar o va posar impediments a que anés a jugar amb Veneçuela. Què hauria passat si els rumors haguessin sigut per jugar amb la selecció espanyola?  Caparrós s'hauria oposat a aquesta possibilitat? La premsa espanyola hauria actuat de la mateixa manera?
El que va passar és que aquell estiu Vicente Del Bosque va convocar tres jugadors novells per a la selecció (Botia, Montoya i Dominguez), i Fernando Amorebieta no hi era. No sabem si això el va fer canviar d'opinió però pocs dies després d'això anunciava que acceptava anar a la convocatoria veneçolana.
Llavors un sector de la premsa de Madrid va arremetre contra el jugador pel fet de voler jugar a la selecció veneçolana amb el que comporta de renunciar per sempre a jugar amb la "roja". La majoria per què no se'ls hi notés el llautó ho van fer en tó irònic i burlesc, traient importància al fet dubtant de la qualitat del futbolista i que no tenia la suficient per ser convocat per la roja. Ara quan Amorebieta ha estat el protagonista d'una fita històrica per a la selecció veneçolana el silenci ha estat absolut. Però quan la proesa la fa un esportista estranger nacionalitzat (exemples com "Juanito Muehlegg, Glory Alozie, Serge Ibaka, Marcos Senna, Ivan Pérez, i una llarga llista) tot són lloances.

Val a dir que Amorebieta va ser internacional espanyol en les categories inferiors, disputant de titular la fase final de l'Europeu sub-19 del 2004 a Suïssa que va guanyar, juntament amb jugadors tan coneguts com Albiol, Sergio Ramos, Soldado y David Silva.

I com a homenatge a Fernando Amorebieta i a la selecció vinotinto, el video del gol del triomf davant Argentina.