El que pixa colònia

El que pixa colònia s'ha convertit ara en una altra campanya de difamació i d'intent de desprestigi del Barça per part de la maquinària mediàtica de Madrid. Abans havien estat el canguelo, la madriditis, la utilització política del Barça per part de Laporta, i la última el Villarato. Cada vegada incrementant la seva cruesa i maldat.

Però bé, el que importa és que per ara està triomfant l'esport i del bó, amb espectacle i joc nét, i això fa molt mal, cou molt diria jo i els fa molta ràbia. La megaexcel·lència del joc del Barça, i la seva superioritat enfront tots els rivals, i a més amb la humilitat que ho estan fent és el que més els indigna i a la vegada els trasbalsa, ja que ells no actuarien d'aquesta forma.
Perquè es posen amb un senyor que no diu mai una mala paraula a ningú, ni diu indirectes, que sempre actua amb professionalitat, no ho entenc. Però, és clar, no concedeix entrevistes a cap periodista, i això al gremi no els agrada, el seu sabut tarannà catalanista tampoc agrada, sobretot a Madrid, i si a més és del Barça ja ho hem ajuntat tot per ser la presa idònia per la caverna mediàtica de Madrid.

El Clàssic

Que se n'arribaran a escriu de tonteries aquests dies d'aquest partit. Que se n'arribaran a dir de bestieses en algunes tertúlies esportives. Quant temps malaguanyat per distreure a la gent i a la vegada per fer-la servir com a negoci.

Tot aquest circ mediàtic per una banda és bó perquè crea ilusió, expectació i diversió a molta gent que ho necessita, que almenys guanyi el seu equi, però per una altra serveix per desviar l'atenció dels problemes reals de la gent.

La Màquina

Atenció la fera ha tornat! Aquest R.Madrid asusta! Un munt de comentaris apareixen per tot arreu: Veuràs com ja no perdran cap partit més. D'aquí a final de temporada els guanyaran tots. Enguany aquesta lliga segur que la guanya el R.Madrid. Quan el R.Madrid es posa davant ja no es deixa passar. Aquesta lliga la guanyaran de carrer. Ara amb aquest Mourinho si que corren i lluiten totes les pilotes.

Aquests són molts dels comentaris que es senten, no en cercles madridistes, que fora el normal, sinó en tertúlies de bar o al carrer d'aficionats culers. Perquè aquesta por de l'aficionat culer d'un equip que l'únic que ha fet aquests últims anys és gastar-se molts diners i no ha guanyat cap títol? Sembla que la pressió la tingui el Barça, quan hauria de ser al contrari. El culer pessimista i catastrofista torna a aparèixer, i es donen ales als comentaris que venen de Madrid de que el Barça és un equip perdedor o sempre serà un "segundón". Menys mal que sembla que les noves generacions, al haver viscut un Barça acostumat a guanyar i que no falla gaire en els seus objectius, són força més optimistes i no es deixen acovardir o intimidar per la pressió mediàtica madridista.
Però el que més em sobta és que a vegades no cal aquesta pressió, un sector de l'afició culer se l'auto posa amb una perspectiva catastrofista de les pròpies possibilitats, i l'exageració de les possibilitats del màxim rival.

Por lo civil o por lo criminal

Ja ho va dir Guardiola en la roda de premsa després del partit At. Madrid - Barça, indignat i criticant a alguns mitjans de comunicació. El director del Diari Marca donant lliçons de com parar a Messi la temporada passada.    

La veritat és que l'entrada fa mal només veure-la, i sembla mentida que la lesió no hagi estat greu, si me la fan a mi em deixen coix per a tota la vida. Però per a mi no deixa de ser una jugada més que se'n dones moltes a molts partits, però que s'han d'intentar evitar i si se'n fan sancionar-les amb duresa. Cal evitar-les fent pedagogia del joc bonic i nét, de l'esportivitat, de la competició noble i de l'acceptació de les decisions arbitrals i del resultat del partit, si aconseguim això tenim molt de guanyat. Hem de fugir de radicalismes partidaris, d'establir lluites gratuïtes fora del terreny de joc però a la vegada interessades, sobretot pels mitjans de comunicació, les aficions no han de sobrepressionar els seus jugadors i fins i tot incitar-los a la violència amb insults i frases provocadores. En definitiva cal desdramatit-zar el futbol, i relativitzar-ho tot una mica més, ja sabem que per a molts és una part important de la seva vida, però mai no ho ha de ser tant que ens porti a la baralla i a la violència.
Per cert, Ujfalusi dos partits de sanció, molt bé i ja està, no en parlem més i ara a pel proper partit.

Menys mal que ha marxat

I que consti que jo era un defensor futbolísitcament d'Ibrahimovic, i encara penso que és un futbolista de molt nivell i una qualitat excepcional, l'únic que deia és que el seu futbol potser no s'adaptava a l'estil de joc del Barça però que potser a la llarga si ho aconseguirien.

 

Però ara veient les males maneres i la tremenda mala educació utilitzada pel jugador i el seu representant vers el seu entrenador, crec que el millor és el que s'ha fet és despatxar-lo quan més aviat possible i al qui pagui més, en aquest cas el Milan. No he llegit grans titulars defensant la postura d'Ibra, ni per part de directius ni de companys de vestidor, ni d'excompanys seus, es veu que per tota la colla d'equips que ha passat no es que hagi deixatgaires amics.

I per acabar-ho de rematar i certificar els meus pensaments sobre el comportament d'aquest jugador és l'enfrontament televisiu que va tenir amb Arrigo Sacchi, un emblema dintre del club milanista i coordinador del futbol base del club. Sembla que tot ve del mes de març que Sacchi va dir que Guardiola s'havia equivocat fitxant a Ibrahimovic, però la imatge que va donar el jugador i en el lloc que ho va fer va ser lamentable.

Video Ibra ataca Sacchi (està en italià però val la pena).

Això ens pot petar a tots a les mans

Molta polèmica en la última convocatòria de la selecció espanyola pel partit amistós d'avui contra Mèxic. L'entorn del Barça ha criticat molt la convocatòria de set dels seus jugadors sobretot pel fet que aquests tornaran a jugar amb "la roja" abans que ni tan sols hagin entrenat una sola vegada amb el seu club. 

                                                                                                                                                                          

Aquí hi ha molts comentaris a fer i per tots els gustos i colors.
Per a mi el gran culpable de tot aquest enrenou és la FIFA que permet amb el seu afany de protagonisme i recaptatori, crec que és la màfia legal més gran del món,  i totes les que se'n deriven (UEFA i federacions estatals),  aquests desgavells de partits amistosos i competicions sense cap ordre ni coherència. I també tenen molta culpa els clubs perquè sent els que paguen als jugadors no es planten davant els organismes futbolístics internacionals i es neguen a cedir més jugadors si no es fa d'una vegada per totes un calendari de partits per a tota la temporada on no es barregin contínuament els partits de club amb els de seleccions, un model de temporada que es pugui utilitzar tots els anys amb petites variacions. La meva proposta no és gens original ja que l'utilitzen en altres esports i força coneguts com el hoquei gel o el bàsquet amb petites matitzacions. En el fons del que es tracta és que cadascú tingui el seu espai de temps en exclusivitat però no barrejat; primer la temporada de clubs, i quan acaba aquesta les competicions internacionals amb un període previ per preparar-se i fer amistosos si cal. Ara bé, per poder fer això les seleccions han d'estar classificades prèviament. I com fer això? Doncs com ho fan amb el hoquei sobre gel per exemple, amb un Mundial A, un Mundial B, i succesivament si calgués, amb un sistema de lliga amb descensos i ascensos. Crec que amb aquest sistema es garantiria l'espectacle assegurat, perquè sempre competirien amb seleccions del seu nivell, i al Mundial A les millors.
Si no es posen tots d'acord i no aturen aquesta bogeria de partits això pot anar en curt termini en detriment de l'espectacle, ja que la massificació de partits al llarg de tot l'any augmentarà el nombre lesions, la disminució d'espectadors per avorriment, i com a conseqüència la baixada d'ingressos publicitaris, etc.

 

Raul Gonzalez Blanco, tot un senyor

Penso que una de les millors coses que m'han passat com espectador i aficionat al futbol és poder haver vist tota la carrera esportiva d'aquest magnífic esportista, que encara que continuarà algun any més jugant, sembla que a la Bundesliga, a partir d'ara passarà a ser un mite d'aquest esport. He de reconèixer que els seus èxits esportius amb el R.Madrid no m'han fet massa il·lusió, més aviat al contrari, però una cosa no treu que no pugui lloar i admirar el seu talent futbolístic i sobretot la seva màxima entrega en el camp amb un comportament impecable.

Fins sempre senyor Raul.

El Mundial de la roja

Quan era petit, encara en època franquista, sempre havia sentit parlar malament dels comunistes, socialistes, anarquistes, etc, sobretot pels mitjans de comunicació, també a petites tertúlies on la gent més aviat afí al règim o simpatitzant o per quedar bé amb el tarannà del moment parlaven del horrors que van causar durant la guerra civil, i fins i tot també a l'escola. Però una cosa que em va causar molt impacte va ser esclotar una frase que es veu que es va dir durant la guerra civil per part del bàndol nacional que va acabar guanyant la guerra, "antes roja que rota", i jo em vaig preguntar, però aquests no eren aquells dimonis que van fer tant mal a la gent? Doncs bé, la història es repeteix i el color roig torna a estar de moda. Si aixequessin el cap tots els que van lluitar contra "los rojos" i veiessin que "la selección española" l'anomenen "la roja" potser els agafaria un cobriment de cor i pensarien que ha tornat a haver una guerra i aquesta vegada l'han perduda, però si els expliquessin que no, que això els ha unit més que mai i ha ajudat a fer un enaltiment dels símbols patriòtics tornarien a reposar tranquils pensant , "no hay mal que por bien no venga" o "antes roja que rota".

 

Per ara un Mundial força discret

Un Mundial força discret per no dir de pena.

En aquest Mundial de Sudàfrica encara no he vist cap partit ni cap selecció que m'hagi fet gaudir de veritat d'un espectacle digne de l'expectació de l'event esportiu, que passa per ésser el  més important del món esportiu després dels Jocs Olímpics. Molta entrega, lluita, coratge, i sobretot molta tàctica defensiva per por a no perdre. Potser els aficionats de les seleccions que juguen ho veuen molt emocionant i disputat, ja que la majoria dels partits es decideixen per petits detalls, però els que ho veiem des de fora d'una manera imparcial diriem que és bastant ensopit.
Si parlem de les seleccons a priori favorites hi ha de tot, encara que res definitiu per què encara queden un o dos partits a cada selecció per acabar la 1a fase i totes encara es poden classificar o ser eliminades. Comencem pels fracasos de la francesa i l'anglesa, la primera amb greus problemes de disciplina interna amb un seleccionador Domènech de poca personalitat que no sap controlar els egos dels jugadors molts d'ells professionals de gran prestigi i èxit, i la selecció anglesa on no lliga gaire bé el joc que els fa fer Fabio Capello amb la manera de jugar històricament a les illes britàniques.

La selecció argentina tampoc ha convençut però com que té per mi la millor davantera del món amb això, i malgrat l'entrenador, en tenen prou. La selecció brasilera de la mà del seu seleccionador Dunga ha abandonat el "jogo bonito" per un futbol molt més pràctic amb la totalitat dels jugadors que estan a les millors lligues europees i que tenen un perfil més aviat defensiu, el que fa que la selecció brasilera no sigui l'atractiva que era abans, és un futbol més efectiu i competitiu que potser donarà més bons resultats que en anteriors mundials que no es cuidaven tant d'un bon plantejament i organització en el camp i ho basaven tot en el talent individual, per això jo penso que és una clara favorita per arribar a la final. La selecció italiana com sempre ha començat malament, mal resultat i joc pitjor, però no cal fer cas, quasi sempre comencen igual i del joc no cal parlar no l'han fet mai bonic i si ho han intentat han fracassat, cadascú ha de fer el que sap fer i explotar-ho el millor que pugui.

La selecció alemanya ha arribat força renovada, diuen que és una selecció molt jove i de futur per treurés la pressió, han començat regular però en els mundials sempre es creixen i amb algun veterans que encara rendeixen sempre seran perillosos.

I per últim la selecció espanyola, que mai ha fet res important en els mundials, per una raó o una altra no han passat mai de quarts de final. Sembla que ara o mai, la qualitat dels seus jugadors, la moral després d'haver guanyat l'Eurocopa i un seleccionador que no es tornarà boig i farà jugar els jugadors com en el seu equip amb l'estil del Barça, tot això unit a que les demés seleccions no mostren res fora de sèrie tret potser de Brasil, fa que aquesta potser sigui la seva oportunitat si no em penso que no tornaran a tenir una oportunitat com aquesta.

L'efecte Mou

Sempre m'ha fet molta gràcia quan a les presentacions dels fitxatges del R.Madrid es diu dels jugadors que sempre han somiat jugar en el R.Madrid i que és un jugador que ha nascut per jugar amb ells.

Però ara amb els últims fitxatges que han fet dels portuguesos Cristiano Ronaldo i Mourinho ja m'ho començo a creure jo també. El que em pregunto és si Mourinho no hagués guanyat la Champions i  sobretot eliminat el Barça, també l'haurien fitxat?  No ho sé, això no es pot assegurar, però penso que el que han buscat és un efecte anti-Barça.
Florentino, el ser superior, sempre busca cops d'efecte mediàtic i ara sembla que veient que ni fitxant els millors jugadors que hi ha al mercat s'aconsegueix un equip campió, i ara estanyament al que sempre ha fet el R.Madrid el galàctic serà l'entrenador, Mourinho, un personatge particular com ningú. Diuen que és un guanyador, però sabrà el R.Madrid i la seva afició aguantar les moltes vegades que el seu equip fagi un joc aburrit i poc virtuós, l'exemple el tenen en Capello que els va fer guanyar dues lligues però l'entrenador va acabar marxant. Sabran aguantar les seves sortides de tó amb la premsa, a Itàlia portava mesos que no feia rodes de premsa. Diuen que a Anglaterra, els que ara li troben totes les virtuts i que veurem que diran d'aquí a 4 o 5 mesos, va fer bon futbol i que no va tenir problemes amb ningú, i jo els hi diria que a les illes britàniques el tracte amb els entrenadors és molt diferent a aquí, se'ls deixa treballar, es valora la seva feina i els aficionats sempre estan amb el seu entrenador, a més el futbol britànic és molt de lluita, poc elaborat i molt directe, i el futbol del Chelsea que jo recordi tenia molt d'aquestes característiques i en aquelles recordades eliminatòries amb el Barça sempre era aquest el que tenia el domini del joc i de la possessió de la pilota.
No ho sé potser tot a canviat tant en aquest R.Madrid que el que només val és guanyar

El R.Madrid històricament sempre ha basat els seus triomfs amb els jugadors estrelles més que en l'equip i la direcció de l'entrenador
Per últim us passo l'enllaç a un article d'un periodista antic jugador del R.Madrid de bàsquet,  Juan Manuel López Iturriaga, que dóna la seva opinió sobre el fitxatge, no gaire de l'agrat dels que raspallen a Florentino Pérez, però que concorda molt amb el que penso. A la zona de Blogs de la web del diari El País Iturriaga hi té un bloc que s'anomena "El Blog del Palomero", un bloc d'esports força interessant amb un sentit crític molt bó, gens apassionat i a vegades sarcàtic, on el passat 31 de maig va escriure el següent article titulat "Que vivan los novios". Sota el meu criteri un article quasi perfecte que descriu exactament les raons d'aquest nou culebró mediàtic-esportiu. 

Tot passa massa ràpid

Encara no fa 72 hores que el Barça ha guanyat la lliga amb una puntuació rècord de 99 punts, que és una puta bogeria com va dir en Guardiola, que sembla que tot ja sigui història. Tothom torna a partir de zero, i ja ha començat la cursa per la propera temporada per poder estar a tope de forces per allà el mes d'agost, encara no sabem a quina data exacta. La veritat és que avui en dia no sabem assaborir els èxits, o no ho volem fer. És l'hora de moure diners, els mercats futbolístics estan que bullen, els intermediaris i els secretaris tècnics amb els presidents tenen més feina ara que la resta de l'any junt. Vivim massa depresa i sempre hem de viure amb notícies fresques al moment, les notícies quan tenen 48 hores ja són velles. A més hem d'afegir els interessos per part dels clubs i dels mitjans de comunicació per mantenir l'expectativa i la il·lusió dels seus aficionats, i de pas el més important que és l'econòmic; de més audiència i venda de diaris pels mitjans de comunicació, i el dels clubs aprofitant el joc de milons d'euros per fer caure alguna comissió cap algun costat.

 

I ara què?

I ara què em pregunto jo que deuen dir aquells que s'omplien la boca de villarato, de que si la champions de l'any passat no valia perquè els van robar el partit al Chelsea a semifinals, i tantes i tantes difamacions que han anat escampant tota la temporada amb l'objectiu d'intoxicar i crear una corrent d'opinió, per comptes de parlar només des del punt de vista futbolístic volen desviar l'atenció perquè no es vegi més el seu milionari fracàs esportiu i que no volen que arribi a ser institucional si el Barça segueix dominant. Sempre que guanya el Barça alguna cosa important com la Champions sempre s'intenta treure alguna causa per menysvalorar-la, seran gelos?, sempre en una competició llarga les errades arbitrals alguna vegada t'afavoreixen i d'altres et perjudiquen, però no val recordar només unes i obviar les altres.
Ho demano si us plau, no parlem més dels àrbitres i les seves decisions, és evident que s'equivoquen i ara li ha tocat al Barça, com altres vegades a altres i el Barça n'ha sortit afavorit. Recordo que fa anys, a l'època de domini del R.Madrid amb la "Quinta del Buitre", discotint amb un amic meu merengue ell deia que era normal que al R.Madrid li pitessin més penals a favor perquè atacava més i els seus jugadors entraven més a l'àrea que els altres equips inclòs el Barça, ara penso que tenia raó, potser el que no pensa el mateix ara és ell.
Per cert el diario AS de l'únic que ha parlat de l'arbitratge d'aquest partit és de la "possible" (segons ells) agressió de Messi a Maicon, per Déu no han jugat mai a futbol aquesta gent? 

Fixeu-se que no he anomenat en cap moment una sola jugada del partit d'ahir de les que va sortir perjudicat el Barça.

Per una vegada estem d'acord Sr. Relaño

I que no serveixi de precedent, però l'article d'avui al diari As digital titulat "El Madrid y las siete jornadas que quedan" és completament realista de la situació actual del futbol a la lliga espanyola, per primera vegada baixen del pedestal dels madridistes que es pensen que es seu eternament, i veuen que les coses poden canviar i ara toca una època blaugrana i que a més sembla que pot durar força temps.

L'inventor del Villarato, responsable de moltes portades incendiàries i malintencionades sembla que la força de la llògica l'està fent entrar en raó, encara que no perd l'esperança, que ho trobo llògic com a part interessada que és per intentar vendre més diaris. De totes maneres Sr. Relaño perquè no es cregui que li tinc admiració aquí poso algunes de les portades del seu diari prou significatives.

 

Res encara està fet

Compte Barça no et deixis anar per l'eufòria. El triomf d'ahir al Bernabeu és magnífic, una demostració de força, de classe, de joc col·lectiu, de estil futbolístic, i moltes coses més, però no s'ha de caure en pensar que tot està fet.Sort que tenim un entrenador com Pep Guardiola que sabrà administrar bé aquesta situació. També podria passar que el R.Madrid no superés el sotrac i perdés algun partit inesperat, cosa que permetria relaxar-se una mica, però no val a badar.

Messi versus Cristiano

És la bogeria mediàtica, és la guerra de marques esportives i futbolístiques, sembla que només juguin aquests dos, que el que importa és qui sortirà guanyador del duel individual per veure qui és el millor del món, i del que ens oblidem és que el que realment importa és l'equip guanyador del partit, Barça o R.Madrid.

Encara que sigui a l'últim minut i de penal injust això serà el que quedarà per a la història, més enllà de la batalla particular entre Messi i CR9, com es fa dir aquest jugador publicitàriament.

La història no fa guanyar títols

Això crec que és una de les millors frases que he escrit en aquest bloc, i no és falsa modèstia. EL R.Madrid no para d'anomenar la seva grandiosa història, tan quan guanya com quan perd, les nou copes d'Europa sobretot, i s'auto cataloguen com el millor club de la història.
Això està tot molt bé, es pot discutir molt ja que de la història no es viu i encara més en el futbol actual on la memòria no existeix i èxits de la temporada anterior no serveixen per la present, però avui en dia les coses han canviat molt i sembla que el R.Madrid encara està encorat en el passat i no evoluciona. 

 Foto de Don Santiago Bernabeu amb els trofeigs de l'època.

El model de club no és clar, sembla que els que més els agrada és un model amb un líder molt clar i que tingui el poder de planificació i decissió en tots els àmbits.

 Alfredo di Stefano i les 5 copes d'Europa que va guanyar.

Sempre han volgut presumir dels millors jugadors del món, en èpoques com ara els han fitxat a cop de talonari i, quan no els han tingut deixen anar que per un jugador el màxim és jugar al R.Madrid, i ho diuen convençuts. Que li preguntin a Bekenbauer, Cruyff, Platini, Keegan, Maldini i un molt llarg etcètera de jugadors carregats de títols si es senten infeliços de la seva carrera esportiva per no haver jugat al R.Madrid.

 Jugadors del R.Madrid d'aquesta temporada amb la copa d'Europa i el Bernabeu al fons

Del villarato a la depressió

El R.Madrid com tots els clubs té la seva idiosincràsia, les seves particularitats i la seva manera d'actuar i entendre l'esport. Tothom amb els nostres defectes i les nostres virtuts, però a vegades aquests defectes que per a ells segur que no ho veuen així no poden mai menysprear al contrari, i això crec que és el que ha passat en aquest cas de l'eliminació de la Champions League del R.Madrid davant l'Olympique de Lyon.

Aquí hi ha dos coses a valorar, avui en dia es tendeix a exagerar les coses però quan més expectatives crees més gran és la pressió i més forta serà la caiguda si aquesta es produeix, també es veritat que bona part d'això en té la premsa de Madrid ja que des de la directiva només es va dir que era un projecte il·lusionant i espectacular i l'entrenador (sempre la gran víctima) mai va prometre títols, ara bé alguns jugadors com ara Sergio Ramos ("Ganaremos 3 a 0") van caure en el parany i això que en un principi estava pensat per auto motivar-se i posar por al rival va servir com han declarat després per extramotivar als jugadors del Lyon que es van sentir menysvalorats i afrontats. Mai no et pots mostrar temerós perquè se't poden menjar però tampoc humiliar-lo, encara que crec que a l'afició del R.Madrid els agrada aquestes demostracions de força i superioritat. I amb això passo a valorar el segon punt. El R.Madrid té una gran història, això és el seu gran orgull i els ha convertit en llegenda i punt de referència a Europa, però també també en són esclaus i els crea una dependència de la competició europea i si no la guanyen és un fracàs, a més el model que els va portar a guanyar la majoria d'aquestes copes es fonamenta simplement en tenir els millors jugadors i això no sempre és sinònim d'exit.

 Per últim comentar la manca de paciència en un projecte, fonamentalment per les urgències comentades anteriorment.

Les lesions del Barça

Permeteu que en aquest tema doni la meva opinió encara que en aquest bloc la filosofia no és donar opinions sinó criticar les que fan els altres, intentant fer veure les tonteries que s'arriben a dir fins i tot arribant a vegades a la paranoia. Crec que en la meva condició de llicenciat d'Educació Física i amb anys d'experiència en aquest camp encara que en un altra esport com el bàsquet, puc donar la meva opinió.

La veritat és que si busquem una explicació llógica serà difícil que ens posem d'acord. Segur que a partit d'ara s'escriuran moltes coses, algunes interessades, i moltes amb males intencions intentant desestabilitzar la nau barcelonista.
Segons la meva experiència i veient i coneixent una mica el tema crec que no ens hem de posar nerviosos, primera per qué crec que el Barça té suficient planter per fer fornt a aquests inconvenients i segon per què segur que ho superarem i al final de temporada ho recordarem com una anècdota més.
El meu consell és sobretot paciència i no alarmar-se, estudiar i esbrinar les raons per les quals es pot haver donat aquest cúmul de casualitats sí, però sense fer soroll, i intentar treure conclusions positives i experiències per intentar que si alguna cosa no ha estat prou efectiva, que no vol dir que hagi estat malament,  no la tornem a repetir o la modifiquem.
Teories han sortit moltes, però mai harien de ser per dubtar de la capacitat dels professionals que conec que  són de primer nivell dels millors del món, i pels resultats ens atenem, sinó només cal recordar la temporada passada, el rendiment físic de l'equip durant tota la temporada i el número de lesions que van tenir. Jo penso que entra dintre del camp de les casulitats, mai dels despropòsits, encara que reconec que és difícil d'acceptar, també hi podem afegir un petit canvi d'hàbits en els jugadors al quedar eliminats de la Copa del Rei i la rutina d'entrenaments i partits ha canviat, hi ha gent que ha dit que s'ha aprofitat aquesta disminució de partits per augmentar la càrrega de treball en els entrenaments, però jo no crec que aquest hagi estat el cas per què si això fos així sí que voldria dir que no s'han administrat bé i coneixent els professionals del Barça ho poso en dubte. També podem incloure que els jugadors s'hagin relaxat i la tensió als entrenaments hagi baixat i llavors el seu estat de forma no sigui el millor i al forçar arribin les lesions, però també ho poso en dubte pel nivell de professionalitat i compromís del grup de futbolistes que té el Barça en l'actualitat, i a més crec que Pep Guardiola no ho permetria. Una altra tèsis és la sobrecàrrega de partits ha tinguts els seus efectes negatius ara, però jo també ho posos en dubte, ja que és molta casualitat que tots hagin aparescut justament en un període de temps tan curt com una setmana, potser sí que això es podria dir en el cas dels jugadors africans, Keita i Touré,  

Conseqüències del Villarato

Això del Vilarato és increible, és la paraula de moda del futbol espanyol, tothom opina d'ell , que si hi ha villarato que si no n'hi ha, la premsa de Madrid, la premsa de Barcelona que en un principi no en feia cas però que ara que veu que pot tenir els seus efectes està contraatacant, els aficionats al futbol en general, l'altra dia vaig tenir una discussió amistosa amb un amic meu perico que defensava que sí, i fins i tot els que diuen que tan els hi fa el futbol però hi volen posar cullarada per fastidiar una mica.
L'última ha aparescut en un blog com aquest, un blog en castellà dedicat exclusivament a rebatre i criticar aquest famós terme, el blog es diu "El Villarato. Aventuras y desventuras de una divertida conspiración", seguiu-lo per què és una divertida rèplica i ben documentada de la farsa d'aquesta teoria que volen convertir en ideologia. L'últim article penjat titulat "Decálogo del Villarato", és un perfecte resum d'aquest nou pensament filosòfic:

DECÁLOGO DEL VILLARATO.

1. PRINCIPIO DE LA SUPERLATIVIDAD. Juzgarás las jugadas en contra del Barça con toda la vehemencia posible y las considerarás sancionables con el más duro castigo. Ej. Entrada de Messi en Gijón o expulsión de Piqué el otro día.


2.PRINCIPIO DE LO INFIMO. Juzgarás las jugadas en contra del Madrid con la mayor comprensión posible y siempre como mal arbitradas en contra del equipo blanco. Ej. Cristiano realmente no quería pegar a Mtiliga y sólo la unión de mala suerte, genética deficiente del malaguista y genética superlativa de Cristiano, amen de su forma de correr, provocó el desperfecto en el resotro del jugador danés.


3.PRINCIPIO DE LA INTERCONEXIÓN LATENTE. Cuando una decisión arbitral beneficia al Madrid siempre habrá existido alguna razón para que tal beneficio busque realmente un perjuicio. Ej. En San Mamés no se pitó penalti para que así el Madrid no perdiera de más de un gol y Pellegrini, cuestionado entrenador por entonces, pudiera seguir en el cargo y así el Barça sacara algún beneficio.

4.PRINCIPIO DE LA PAJA EN EL OJO. El Villarato no es una doctrina de llorones, el "Joséplazato" sí. Ej. Ver la extensa revisión histórica de los medios madridistas.

5.PRINCIPIO DE MUTIS POR EL FORO. Silenciarás todos aquellos hechos que puedan provocar alguna duda de la verosimilitud del Villarato. Ej. Penalti a Etoo el día de la mano de Messi y mano de Van Nistelrooy que suponía la quinta tarjeta amarilla del ciclo y posteriores dos goles en la Romareda.

6. PRINCIPIO DE SANTA TERESA DE CALCUTA O LA MARTIRIZACIÓN.Comprenderás cualquier arbitraje malo que favorezca al Madrid y te pondrás en el pellejo del árbitro en cuestión lamentándote por su incierto futuro en el mundo del arbitraje. Ej. Martirizaciones de Pérez Burrull y la expulsión de Juanfran y de Tristante Oliva y su Ushiro Nage.

7.PRINCIPIO DE ACCIÓN REACCIÓN. Considerarás como decisiva para el resultado final del partido cualquier jugada en la que el árbitro beneficie al Barça. Ej. Si al Barça no le sancionan con penalti una acción que realmente debía de haberse sancionado, el resultado, independientemente del minuto y otras consideraciones del partido, habría sido 1-0 en contra del Barça, aunque luego el Barça gane 7-0. Otra variante es que el Barça anote algún gol de forma irregular, en ese caso el resultado final, de no haberse concedido el gol, hubiera sido de 0-0.

8. PRINCIPIO DE LA VALORACIÓN DEL CONJUNTO. Valorarás cada jugada que beneficie al Madrid dentro de un contexto lógico siempre que la victoria sea blanca. Ej. Si el Madrid gana 4-1 y jugando muy bien pero al rival le han anulado un gol en el primer minuto la victoria habría sido blanca. Se puede recurrrir, si se quiere, a las más básicas matemáticas y hacer la fácil cuenta de 1 gol contra el Madrid más el anulado igual a 2, con lo que el resultado final sería de 4-2.


9. PRINCIPIO MATEMÁTICO DEL 1 VALE MÁS QUE 41.El voto del Barça en la Federación vale más que el de todo el resto de clubs juntos. Ej. Ver últimas elecciones a la presidencia de la Federación


10.PRINCIPIO DEL EFECTO MARIPOSA. Siempre existe el Villarato en cualquier forma posible y todo tiene alguna conexión con el Barça. Ej.Si Henry anota un gol con la mano en un partido de selecciones ha sido el Villarato el que ha mediado para favorecer al Barça. 

Sencillament esplèndid.

La campanya del Villarato. 2a part

La guerra sembla que ja s'ha desencadenat. Des de Madrid sembla que el Barça semre guanya els partits fent trampa per què l'afavoreixen els àrbitres, i tots els seus partits són mirats amb lupa. Totes les jugades són analitzades amb meticulositat i des d'un punt de vista clarament intencionat i tendenciós. La premsa de Madrid i de Barcelona han entrat en una guerra total, molts titulars dels diaris esportius ho demostren "El termino Villarato ya desquicia al mundo culé" i molts d'altres.

 Alfredo Relaño que té "l'honor" d'haver-se inventat, curiosament ja fa anys, el terme Villarato. 

Pobre Cristiano!!

Quina injusticia, mireu el video de l'agressió a Cristiano i veureu de la persecució que està sotmés aquest jugador, un senyor de cap a peus. Una super estrella com Cristiano que mai ha fet ostentació de res, que no s'ha mostrat mai en cap moment prepotent, vanitós o arrogant, ell només demana que el deixin jugar i que sempre ha mirat per l'espectacle i per jugar a futbol, mai a destruir-lo.Avui a les portades de dos grans diaris que es distingueixen pel seu prestigi i imparcialitat ja ho diuen, a la portada del diari As en lletres grosses es llegeix "Esto és el Villarato", com a demostració de la persecució que s'està sotmetent a CR9 i al Real Madrid, i a la portada del diari Marca en unes declaracions de Cristiano demostrant la meravellosa persona que és "Sólo quiero que me dejen jugar". Tot això demostra la persecució

 

Per molts anys Pep

No sé si t'agrada celebrar molt els aniversaris, o si creus que això és més cosa de canalla i els que de veritat es celebren a casa són els dels teus fills, però del que no te'n pots salvar és de la felicitació de tots els barcelonistes i també segur de tots els amants al futbol i a l'esport.

N'hi ha d'altres que encara que et feliciten el que voldrien és veure't enfonsat en la misèria, i no perqué tinguin res de particular en contra teu, sinó perqué així també s'enfonsaria el Barça que és el que pretenen i que la seva maquinària político-mediàtica-esportiva pugui començar a funcionar com una piconadora i esborrar tota competència per a convertir els demés en pures comparses i acaparar tots els rèdits del que han invertit fins ara.

La campanya del Villarato

A Madrid des de fa temps que han iniciat una campanya de pressió contra els triomfs del Barça, una campanya per intentar desestabilitzar en un principi i que s'està intentant crear ara un corrent d'opinió generalitzada en tot el món futbolístic no culer, i que fins i tot de tan repetir-ho pot arribar a confondre també entre els culers. Tot és qüestió d'anar bombardejant diàriament a la gent.

 

Les últimes setmanes aquesta campanya s'ha augmentat i s'ha tornat més crua i punyent, encara que molt poc imaginativa i molt repetitiva en els seus fonaments. Cada vegada se'n van inventant de nous sota la mateixa excusa d'ajudes arbitrals al Barça, mare meva el que s'ha de sentir venint de qui ve, i amb l'argument de que el joc del Barça no és tan bó com diu la gent.

Els últims dies les tertúlies radiofòniques o televisives (amb el TDT molt de moda últimament) que venen d'emissores de Madrid, amb programes estrella com Punto Pelota del canal Intereconomia, canal conegut no precisament per la seva simpatia per tot el que fa olor a català. Les coses que s'arriben a dir en aquestes tertúlies són al·lucinants, surrealistes i no s'expliquen d'una altra manera sinó que darrera crec hi ha uns interessos empresarials i econòmics que forcen a crear aquests "bulos" o corrents d'opinió per mantenir la seva quota d'interés del seu públic potencial, o sigui en una gran majoria aficionats al Real Madrid. Crec que el que interessa és potenciar, com ja va fer Franco, a un equip campió que engresqui a la majoria d'espanyols i que representi uns valors als quals el poder central hi vingui d'acord. I quan parlo de poder central no vull dir del govern espanyol, en això sí ha canviat respecte el franquisme, sinó al poder central econòmic i dels mitjans de comunicació. Tot el que vinguí de fora de Madrid representa la competència, la pèrdua de clients, la pèrdua d'audiència, d'ingressos econòmics, etc.. en definitiva el que fan és menysvalorar, menysprear, ridiculitzar, dir falsos testimonis, etc. I quan malgrat tot això segueixen sense arribar al seu objectiu es quan arriben a la paranoia, que és el que comença a passar ara, i aquí us posaré uns quants exemples: Alfredo Relaño del diari AS en dos articles dels darrers dies, un el dia 10 de gener amb el nom "El General Invierno se afilia con el Villarato" i l'altre avui 13 de gener que es diu "Ante la posibilidad de que el Barça pierda" , i per últim el més increible de tots, un de Quique Peinado del diari Marca parlant del sorteig de la Copa de bàsquet de la ACB, que casualment la seva seu està a Barcelona cosa que fa que continuament  la critiquin, en un article de 11 de gener titulat "El (vergonzoso)sorteo de Copa y la mujer del César".

Deixeu viure a la gent en pau i disfrutar de l'esport.