Gràcies Pep

Ja sé que no seré gens original, i que aquests dies multitud de diaris, blogs, webs, etc.. dedicaran molts articles a donar les gràcies a en Pep Guardiola.

Potser però ens pot semblar que 4 anys com a entrenador del Barça han estat pocs per a deixar-ho. Potser podem pensar que ara que l'equip ha deixat de guanyar, que no és el mateix que perdre, dos títols com la Lliga i la Champions, no és el moment de plegar. Potser podem pensar que ho ha deixat perquè no veu als jugadors prou motivats per a continuar amb aquest cicle guanyador. Potser podem pensar que hi ha jugadors que  tenen problemes amb l'entrenador o amb el seu entorn i el que fan fora del camp. Potser podem pensar que no se sent recolzat al 100% de la junta directiva, que recordem que no van ser qui el van posar d'entrenador, si no la directiva de Joan Laporta que no es precisament sant de la devoció de la directiva actual.

Guardiola ha estat en només 4 temporades l'entrenador més important que ha tingut el club, el que més títols ha guanyat, però per a mi el més important és que malgrat ara potser sortiran veus que el critiquin o menyspreïn el que ha fet, és l'entrenador que més ha unit el barcelonisme i el que ha ajudat més a canviar la manera d'actuar del l'aficionat culé.
Després de Cruyff, que va ser el que va iniciar aquest canvi de filosofia de club, juntament amb Reixach val a dir, Guardiola ha estat el que ha perfeccionat aquesta idea

El Atleti

De les 10 ultimes visites del R.Madrid en lliga al Vicente Calderon, el balanç és el següent: 9 victòries del R.Madrid i un empat.

Bagatge decepcionant per un equip que té justament com a màxim rival el R.Madrid.

L'Atletico de Madrid té el quart pressupost de la lliga BBVA, només superat pels dos clubs grans i el Malaga, que aquest any gràcies als diners del seu propietari àrab ha augmentat espectacularment. O sigui, un club que tradicionalment és el tercer de l'estat, també en quant a seguidors. Una afició molt fidel i diuen una de les millors d'España.

L'Atleti conegut també popularment com els "colchoneros" però també com "el pupas". 

Com és que any rere any l'Atleti de Madrid perd davant el seu gran rival?

No hi ha partit que els seguidors "matalassers" tinguin tantes ganes de guanyar, però aquestes ganes s'han convertit en una obsessió i això fa que els jugadors juguin massa pressionats i a l'hora angoixats.
Tots els partits tenen una història semblant, sobretot al Vicente Calderon. L'Atleti comença amb moltes ganes, pressionant i molt animat pel públic, poques ocasions però molt voluntariós, i en canvi el R.Madrid jugant força tranquil, molt més que en la majoria de camps, i amb rivals molt més dèbils, suposo per la confiança i no sentir-se pressionat, pot jugar còmode perquè el que la té és el seu rival, i llavors encara és més perillós.

I llavors a la primera de canvi, quasi sempre en la seva primera oportunitat passa el de sempre, marca el R.Madrid.

I de l'eufòria es passa en pocs moments a la depressió. Aleshores el partit es converteix en un plaer pels jugadors del R.Madrid. La decepció es fa cada vegada més gran a mesura que passen els minuts i ni tan sols l'orgull surt en cap moment, tornen de cop els mals sons d'altres anys, i la incapacitat es fa palesa en tots moments. I el final no pot ser més trist. Com sempre.

La pressió

El Barça va guanyar ahir al Zaragoza patint força, i avui en un partit també molt disputat i emocionant el R.Madrid ha empatat a zero contra el València a casa.
Ara el R.Madrid està 4 punts per davant del Barça a la classificació. Uns diran que només 4 punts, i els altres que encara 4 punts per davant .