Ja van 24

És el derbi número 24 consecutiu que l'Atlètico de Madrid no pot guanyar al seu etern rival, el R.Madrid. Ja van 13 anys que no guanyen al R.Madrid ni a casa ni a fora, el mal sembla que s'ha fet crònic, i sembla de difícl solució.

Enguany semblava que la cosa anava per donar la volta definitvament. La classificació de l'equip així ho demostrava, un planter de jugadors força compensat, una estrella golejadora com Falcao que havia fet oblidar les últimes figures traspassades, i sobretot un entrenador que havia fet creure en el projecte a tothom,  jugadors, directiva i afició. Simeone, un entrenador amb molt de caràcter, com quan era jugador, que coneix bé la casa, sap de l'idiosincràcia dels matalassers, i a més començava a fer creure als altres clubs que això no era com altres temporades, només focs d'encenalls.

Però ni així.

Sembla que la història estigui sempre predeterminada, que ja estigui tot escrit, que el malefici així de ser etern.

El partit va començar amb un R.Madrid que dubtava de les seves capacitats, i un Atlético de Madrid que creia en el joc que feia.
No hi havia un dominador clar del joc, l'Atlético deixava que fos el R.Madrid que tingués la pilota, com era d'esperar, i en aquestes circumstàncies el R.Madrid no es sol sentir còmode, llavors només cal controlar el joc a pilota aturada.
Però sobre el minut 15, una falta absurda prop de l'àrea de l'Atleti, la llança Cristiano Ronaldo, i la clava amb una potència i colo·locació extraordinària, un golàs. I això que feia 8 mesos i més de trenta flates llançades per Crisitiano que no feia gol, però tenia que ser en el primer xut contra la porteria de l'Atelti, com sempre, que fes gol de falta. Així és el destí del "pupas".

A parti d'aquí la història de sempre, el R.Madrid crescut i segur ja de les seves capacitats i amb confiança, i l'Atelti noquejat, insegur i amb el pes dels temors i les pors de sempre. No sé si fora molt just dient això, però crec que amb complex d'inferiroritat.

El pla B

No és la primera vegada que després d'una derrota del Barça, i sobretot si ha estat en un partit amb un rival tan ultradefensiu com el Celtic, que es parla de que el Barça hauria de buscar altres solucions per poder combatre aquests tipus de plantejaments que sense rebatre la possessió de la pilota el que aconsegueix és disminuir les ocasions de gol del Barça.

És ja un debat una  mica vell, sobretot des de l'arribada de Pep Guardiola, i la utilització de jugadors de talla petita, com Messi, Xavi, Iniesta, Àlves, etc.
Els entrenadors del Barça, ara amb Tito Vilanova al davant, sembla que tenen les coses molt clares, i reiteren que el que han de fer si acàs és intentar millorar el sistema i la forma de jugar que ja tenen.
Jo no ho tinc tan clar. Jo no crec que el fet de buscar altres alternatives trais el sistema, la filosofia de club.
Recordo quan el mestre Johan Cruyff en molts finals de partits avançava Alexanco per despenjar pilotes llargues perquè les puguessin rematar els companys que venien de cara, i altres estratègies.

A tot esport si ets massa repetitiu acabaran per descubrir els teus secrets, i arribarà un dia que per molta qualitat que tinguis, un altres equip te la igualarà i si a sobre sap com jugues i com se't pot combatre tindrà les de guanyar. Has de tenir alternatives per sorprendre'l.

Aquests recursos poden ser puntuals, no tenen perquè canviar la filosofia de joc, a utilitzar només en moments concrets. Crec que això desorientarà als rivals, i provocarà dubtes a l'hora de plantejar l'estratègia defensiva dels rivals.

No té perquè ser Fernando Llorente, encara que a mi és un jugador que m'agrada, i crec que ara és el moment d'iniciar contactes ja que no passa per un bon moment en el seu club, ni amb l'afició, ni amb l'entrenador sobretot i amb la directiva. És un jugador que en la seva situació actual arrivaria bé de preu, i un jugador amb fam de guanyar títols de club, i on millor que en el Barça, a més de que crec que arribaria conscienciat de que no seria titular indiscutible.

Thiago Messi

Jo no recordo mai tanta expectació pel naixement d'un fill d'un futbolista del FC Barcelona, almenys que jo recordi. A més com que ha estat un nen encara més, no per raons masclistes, sinó per si pot conservar o seguir les qualitats futbolístiques del seu pare, serà difícil però almenys els barcelonistes així ho esperaran.

Ahir el seu pare ja va lluir al partit contra el Celta de Vigo unes botes amb el nom del seu fill Thiago que feia només 24 hores que era entre nosaltres.

L'expectació mediàtica sembla que hi serà, i més en els nostres temps, encara que Messi no li agrada gens fer publicitat de la seva vida particulñar, no com d'altres, veure David Beckam, Cristiano Ronaldo, etc.. Quina casualitat que tots han portat o porten la mateixa samarreta!!

Però com que a mi això de la premsa rosa no m'importa, voldria fer veure que aquest nen sempre tindrà la pressió afegida del seu cognom, i si es vol dedicar a aquest esport encara que de principi tindrà moltes portes obertes, sempre haurà de portar la càrrega de la comparació amb el seu progenitor. I això, sinó ho sap portar molt bé, serà molt difícil per a ell. Ja es veurà amb el temps.

Són comptats els casos de fills de futbolistes que arriben al nivell del pare i encara més el milloren. Dels cracks quasi bé cap.

Exemples n'hi ha molt pocs: Maldini, Busquets, Sanchís, Cruyff, Mauri, etc...

Homenatge a Puyol

Quina mala sort!!!

A finals de la temporada passada ja no va poder jugar la final de Copa per culpa d'una lesió al genoll. Després no va voler anar a l'Eurocopa per poder-se recuperar a temps per poder estar bé aquesta temporada (que prenguin exemple d'altres, eh Jordi Alba!!).

Va començar la temporada una mica per sota del nivell dels seus companys, i això que va sacrificar les vacances per recuperar-se.

Quan va estar al nivell dels seus companys en el segon partit de lliga contra l'Osasuna a Pamplona li van tornar a trencar el pòmul  (per tercera vegada en la seva carrera com a futbolista), en un "xoc" amb el jugador Lamah de l'Osasuna, que el va fer perdre la tornada de la Supercopa d'España contra el R.Madrid.

Tres setmanes més tard, a la jornada 4 tornava a jugar contra el Getafe, amb una màscara de protecció, però faltant pocs minuts intentant tallar una pilota va caure en mala posició i es va lesionar el genoll. Semblava que es perdria el clàsic contra el R.Madrid el 7 d'octubre, ja que li donaven de 4 a 6 setmanes per recuperar-se. Però com diu el mestre Joaquim Maria Puyal, "Puyol és Puyol", i en 3 setmanes es va recuperar i ja va sortir de titular el passat dimarts al camp del Benfica, en partit de Champions.
Doncs faltant també pocs minuts per acabar el partit, i això que el Barça ja guanyava 2 a zero, a la sortida d'un corner a favor es va aixecar per rematar la pilota per caure després amb tant mala fortuna que li va quedar el braç a sota produint-se una esgarrifosa visió del braç totalment descol·locat. Pensava que la lesió havia estat molt més greu, però per sort no es va trencar cap os, i "només" es va dislocar l'articulació del colze.
Pitjor ja no pot ser!!

Però per sort aquest noi no es dona mai per derrotat i té una moral immensa. 

Poques hores després, encara a l'Hospital de Lisboa, ja donava al seu Twitter un missatge d'esperança i optimisme als aficionats i amics: "Sempre torna a sortir el sol".

Tornem a començar

La temporada 2012-2013 està a punt de començar. Encara resonen els càntics del fanàtics de la "roja" quan ja estem el dia abans de que comencin la pretemporada el Barça i el R.Madrid.

No sé com serà aquesta temporada, hi ha gent que diu que el fet de que ja no hi sigui Guardiola li treu "morbo", però crec que quan comenci a rodar la pilota tothom tornarà a enganxar-se, i encara que se'n seguirà parlant poc o molt d'ell, si el Barça va bé segurament que serà poc.
Mala senyal si se'n parla massa, sobretot des de Barcelona, si és des de Madrid podria ser bona senyal.

Eurocopa 2012

No sé si ho havia dit alguna vegada, però no sóc molt amant d'aquests tipus de competicions. 

La veritat és que el futbol de seleccions no em desperta massa interès, potser sóc una "rara avis" en el món del futbol, però no li trobo l'alicient que té la competició de clubs, ni el mateix nivell futbolístic.

Seleccions com ara la mateixa Polònia, Irlanda, Grècia, i alguna més, no tenen ni jugadors ni equip que donin l'espectacle demanat per un event d'aquest calibre.

La selecció espanyola "la roja" sembla la clara favorita, només Alemanya potser li pot plantar cara. Llavors hi ha un grup de seleccions clàssiques com Itàlia, Anglaterra, França, i per últim alguna sorpresa que pot sortir, però que difícilment pot arribar a la final. 

Com sempre la primera fase tindrà poques sorpreses, i el veritable campionat començarà a partir de quarts de final, on poden començar a caure seleccions importants.

Tito

El Barça ja té nou entrenador per a la propera temporada, Tito Vilanova.

S'ha resolt per fi el gran misteri, ja fa dies vam saber, com s'intuïa, que Guardiola no continuaria, i el club s'ha decidit per un projecte que en un principi sembla continuista. I dic en un principi perquè sembla que no canviaran gaire les coses.

Desitjo i penso que Tito Vilanova ho pot fer igual de bé que Guardiola, però no sé que pot passar si les coses es torcen. Tito encara  que ha estat el segon entrenador durant aquests anys, no té la importància moral d'en Guardiola, i no sé si podrà dominar el vestidor, encara que la majoria són molt bons professionals però quan comencen les derrotes canvien les maneres d'actuar i comportar-se. I sobretot com reaccionarà el que el mestre Johan Cruyff va anomenar "entorn", la directiva, l'afició i més que ningú la premsa.

Cal tenir molta força moral i les esquenes molt amples amb el que li pot caure.

Chelsea

Primer de tot felicitar al Chelsea FC per haver guanyat la Champions League d'aquesta temporada. I a més amb tot mereixement.

Però el missatge que ens ha donat aquest equip és que hi ha moltes maneres de guanyar, i totes són lícites, sense fer trampes.

El Chelsea és el just guanyador, però estem a favor del futbol que fa?

Ahir vaig escoltar una tertúlia que van dir una estadística significativa. El Chelsea en els tres partits de semifinal i final va xutar 7 vegades entre els tres pals, una vegada cada 42 minuts segons van dir, i va fer 4 gols, més eficàcia quasi impossible.

Ens agrada només guanyar o ens agrada veure un partit de futbol on tots dos rivals surtin a guanyar el partit a l'atac des d'un principi?

Aquesta és la pregunta clau que crec que ens hem de fer.

Però de totes maneres crec que és una llàstima que jugadors de la qualitat d'alguns del Chelsea se'ls vegi  jugar d'aquesta manera tan especulativa.

Gràcies Pep

Ja sé que no seré gens original, i que aquests dies multitud de diaris, blogs, webs, etc.. dedicaran molts articles a donar les gràcies a en Pep Guardiola.

Potser però ens pot semblar que 4 anys com a entrenador del Barça han estat pocs per a deixar-ho. Potser podem pensar que ara que l'equip ha deixat de guanyar, que no és el mateix que perdre, dos títols com la Lliga i la Champions, no és el moment de plegar. Potser podem pensar que ho ha deixat perquè no veu als jugadors prou motivats per a continuar amb aquest cicle guanyador. Potser podem pensar que hi ha jugadors que  tenen problemes amb l'entrenador o amb el seu entorn i el que fan fora del camp. Potser podem pensar que no se sent recolzat al 100% de la junta directiva, que recordem que no van ser qui el van posar d'entrenador, si no la directiva de Joan Laporta que no es precisament sant de la devoció de la directiva actual.

Guardiola ha estat en només 4 temporades l'entrenador més important que ha tingut el club, el que més títols ha guanyat, però per a mi el més important és que malgrat ara potser sortiran veus que el critiquin o menyspreïn el que ha fet, és l'entrenador que més ha unit el barcelonisme i el que ha ajudat més a canviar la manera d'actuar del l'aficionat culé.
Després de Cruyff, que va ser el que va iniciar aquest canvi de filosofia de club, juntament amb Reixach val a dir, Guardiola ha estat el que ha perfeccionat aquesta idea

El Atleti

De les 10 ultimes visites del R.Madrid en lliga al Vicente Calderon, el balanç és el següent: 9 victòries del R.Madrid i un empat.

Bagatge decepcionant per un equip que té justament com a màxim rival el R.Madrid.

L'Atletico de Madrid té el quart pressupost de la lliga BBVA, només superat pels dos clubs grans i el Malaga, que aquest any gràcies als diners del seu propietari àrab ha augmentat espectacularment. O sigui, un club que tradicionalment és el tercer de l'estat, també en quant a seguidors. Una afició molt fidel i diuen una de les millors d'España.

L'Atleti conegut també popularment com els "colchoneros" però també com "el pupas". 

Com és que any rere any l'Atleti de Madrid perd davant el seu gran rival?

No hi ha partit que els seguidors "matalassers" tinguin tantes ganes de guanyar, però aquestes ganes s'han convertit en una obsessió i això fa que els jugadors juguin massa pressionats i a l'hora angoixats.
Tots els partits tenen una història semblant, sobretot al Vicente Calderon. L'Atleti comença amb moltes ganes, pressionant i molt animat pel públic, poques ocasions però molt voluntariós, i en canvi el R.Madrid jugant força tranquil, molt més que en la majoria de camps, i amb rivals molt més dèbils, suposo per la confiança i no sentir-se pressionat, pot jugar còmode perquè el que la té és el seu rival, i llavors encara és més perillós.

I llavors a la primera de canvi, quasi sempre en la seva primera oportunitat passa el de sempre, marca el R.Madrid.

I de l'eufòria es passa en pocs moments a la depressió. Aleshores el partit es converteix en un plaer pels jugadors del R.Madrid. La decepció es fa cada vegada més gran a mesura que passen els minuts i ni tan sols l'orgull surt en cap moment, tornen de cop els mals sons d'altres anys, i la incapacitat es fa palesa en tots moments. I el final no pot ser més trist. Com sempre.

La pressió

El Barça va guanyar ahir al Zaragoza patint força, i avui en un partit també molt disputat i emocionant el R.Madrid ha empatat a zero contra el València a casa.
Ara el R.Madrid està 4 punts per davant del Barça a la classificació. Uns diran que només 4 punts, i els altres que encara 4 punts per davant .

Maneres de protestar

És evident que la gent només es queixa quan li afecta alguna cosa, i això ho fa tothom i en tots els àmbits de la vida. Encara no he vist ningú queixar-se perquè li apugen el sou.

A més el sentit de la solidaritat és molt peculiar, podem ser solidaris amb algú que està molt lluny de nosaltres, i que sabem que no es competidor nostre, que no ens afectarà, i que fem bé d'ajudar-lo, i ens sentim reconfortats quan ho fem, i amb la sensació d'haver-nos alliberat de la càrrega de tot el que em fet malament, de netejar la nostra consciència.

Però aquest sentit de la solidaritat no es dóna mai entre competidors per un mateix espai o objectiu. I això és el que li passa al futbol, i sobretot a la lliga BBVA, o que algú coneix com la lliga de las estrelles.

Tots els equips, i ara parlant dels equips de futbol de primera divisió, protesten d'alguna manera quan les errades arbitrals els han perjudicat, el que passa és que hi ha equips que pel seu ressò mediàtic no se'ls fa gaire cas, no és el mateix que protesti el Racing de Santander que el Sevilla, ji encara més si el que ho fa són el Barça o el R. Madrid.

Aquests dos equips arrosseguen una quantitat molt gran de seguidors i de mitjans de comunicació que parlen constantment d'ells, el que fa que les protestes que poden fer arriben a quasi tothom, i poden fer molta pressió als estaments organitzadors a través dels mitjans de comunicació que saben que aquests equips arrosseguen molts seguidors i això fa que aquests parlin fonamentalment del Barça i R.Madrid perquè així tindran bones audiències o vendes.

Ara bé, partint de les bases que em dit abans, sempre s'han de complir uns mínims de formes en la manera d'efectuar aquestes queixes, i en això, sobretot des que hi ha el senyor Mourinho com entrenador del R.Madrid, hi ha moltes diferències entre els dos clubs grans.

Les mans del futbol

Aquest cap de setmana passat vam tornar a veure un exemple clar de la confusió que crea aquest esport, de la indefinició del seu reglament, i del joc d'interessos que hi ha darrera dels equips més grans.

En la darrera jugada del partit Betis-R.Madrid, segons la fotografia sembla evident que el defensa Sergio Ramos toca la pilota amb el braç, més aviat diríem en termes que utilitzen els àrbitres, que intercepta voluntàriament la pilota que va cap a porteria.
Doncs, vet aquí la sorpresa que resulta que la pilota no toca el braç de Ramos si no que ho fa a la seva cuixa o al seu genoll, dues versions diferents per justificar el no penal, fixeu-se que fins i tot ni ells es posen d'acord.
Jo justifico que l'àrbitre no hagi vist bé la jugada, o que no l'hagi vist, però senyors, no sé perquè aquesta dèria de justificar l'injustificable. Em sembla que aquests senyors si fossin argentins encara dirien que la mà de Maradona al Mundial contra Anglaterra va ser involuntària.

Els comités

El Comitè Tècnic d'àrbitres dirigit per l'ex-col·legiat Sànchez Arminio ha decidit denunciar a Gerard Piqué per les declaracions que va fer el jugador al final del partit contra l'Sporting de Gijón al Camp Nou, en el qual el jugador va ser expulsat amb targeta roja directa després de fer falta a un jugador de l'Sporting quan es dirigia cap a l'àrea amb la pilota controlada i l'àrbitre va considerar que ell era l'últim defensor.

Un cop acabat el partit Gerard Piqué va fer les següents declaracions:

"En el descanso le dije al arbitro que era penalti a Keita y él se la ha guardado, parece que se lo ha tomado mal.  Tengo la sensación de que ha habido premeditación, a la mínima excusa te la hacen y me ha enseñado la roja".

Les declaracions del jugador no estan bé, això és evident, els jugadors no han de passar a jutjar la tasca dels àrbitres, però hi ha coses que donen que pensar, i no pel que fan els àrbitres, que s'ha d'entendre en el context i el moment en que es fan. El problema és quan l'anàlisi ve en fred, després del partit, fins i tot dies després, quan els encarregats de jutjar possibles coses que han ocorregut durant els partits, dóna la sensació que hi ha que es passen per alt i d'altres que no se'n deixen passar cap.

Recordem la imatge de Mourinho al pàrquing del Camp Nou en la passada eliminatòria de Copa del Rei, en la trepitjada de Pepe a Messi, i perquè no diguin que sempre es compara amb el R.Madrid les declaracions de Roberto Soldado després del partit València-Barça, també de la Copa del Rei, en que va haver una jugada polèmica que Pinto va tocar la pilota fora de l'àrea amb les mans, y el jugador després del partit va declarar: "Lo he visto bien y el àrbitro no lo ha querido pitar".


Totes les declaracions i els actes que es fan fora dels partits, o bé totes les accions punibles que es fan al terreny de joc i malgrat ser evidents no han estat castigades per l'àrbitre, que és evident que no ho pot controlar tot, i hi ha coses que se li poden escapar. 
 Hi ha dues maneres possibles d'actuar, o bé no s'actua sobre cap, o bé s'actua sobre totes, perquè si no ja entrem en els greuges comparatius.

Les renovacions

Voleu dir que això de les renovacions no és una manera de desviar l'atenció per treure pressió als jugadors?

Ja fa dies que els dos entrenadors més sol·licitats, més famosos i amb més triomfs del món futbolístic estan marejant la perdiu com es diu vulgarment.

I els periodistes que volen creure en la "trampa", així tenen tema fresc i polèmic per una temporada.

Però realment els aficionats estan preocupats per això?

Pel que he pogut sondejar en les tertúlies populars que es fan en el treball o en bars, el tema no ha sortit massa. La gent està confiada en que tot s'acabarà solucionant, i si se'n van la història continuarà malgrat ells, i el que interessa realment és el dia a dia, o sigui la competició d'enguany, l'any que ve encara no l'ha vist ningú.

I ara, on està el Villarato?

Ja fa unes quantes jornades aquesta temporada que les equivocacions arbitrals, que jo sempre he defensat com a conseqüència lògica del joc, estan afavorint més al R. Madrid i perjudicant al Barça.

El R.Madrid ja està 10 punts per davant del Barça, sembla que tenen la lliga força ben encaminada, tot a tornat a la normalitat segons l'entorn de la caverna mediàtica.

Ara resulta que els àrbitres no s'equivoquen, i que si ho fan encara s'equivoquen més a favor del Barça. Com es veu en la imatge superior d'un fora de joc inexistent d'un jugador del Mallorca.

Quan el R.Madrid guanya sempre ho fa per qüestions futbolístiques, quan ho fa el Barça s'ha de mirar el partit amb lupa.
Quan guanya el R.Madrid només compten les jugades que fan ells, les que fan els contraris no són importants o passen desapercebudes. Quan guanya el Barça qualsevol jugada pot canviar el desenvolupament del partit, sempre que sigui en contra dels interessos del Barça.

No posaré exemples ja que em posaria a la seva alçada.
Tot això és molt subjectiu i cadascú ho vol veure a la seva manera.

Si vols, encara que vegis una jugada repetida 50 vegades pots trobar l'excusa per justificar que alló ha estat ben xiulat o mal xiulat.

Les rivalitats

Intentaré ser original i no parlar de la pilota d'or de Messi. Encara que diré que ha estat molt merescuda.

Parlaré del partit Espanyol - Barça del diumenge passat.

És difícil d'assimilar per un aficionat barcelonista perquè l'equip i l'afició espanyolista hi posa tota la seva passió i esperances en un sol partit. Un partit que no decideix res, o quasi mai res, i no dona cap títol.