El Mourinho de veritat

Avui llegint els diaris electrònics he llegit un article perfecte per a mi, que ilustra molt bé la meva manera de pensar.

Aquests dies, després del triomf del Barça en el Mundial de Clubs, en una final esperada davant del campió de Sudamèrica el Santos del Brasil, amb el jugador Neymar que diuen que ha de ser el nou dominador d'aquest esport, que era considerat un duel entre ell i Messi.

Doncs el Senyor Mourinho s'ha despenjat amb unes declaracions al seu estil.
A catalogat aquest campionat del Món de Clubs com a dos "partidillos". I que el campionat que realment importa i dóna prestigi és la Champions.
I no seré jo el que li tregui la raó, per què en part la té. Però el missatge és pervers i interessat.
Quan el jugues o el guanyes tu, si que és important, ara bé, quan ho fan els altres, els teus rivals, no val per a res. Això no és ser esportista

Fa un any que Mourinho si donava importància a aquests partits

El clásico

Molta tinta se n'ha escrit d'aquest partit. Recordem que se'n diu "clasico" per què és com anomenen així els argentins als partits entre equips rivals, cosa que anys endarrere en deiem derbi, sobretot el Boca-River.

Ara que ja ha passat tot és mes fàcil. Ara tothom s'apunta a molts coses, es posa medalles, diuen que havien dit el que no havien dit o pensat mai.

Jo no crec que fos un partit esplèndid per part de ningú.
Uns van decepcionar, i d'altres van ser eficaços en relació a la seva manera d'entendre el futbol, la filosofia com diuen ara.

El espíritu de Juanito

Juan Gómez "Juanito", va nèixer a Fuengirola el 10 de novembre de 1954, o sigui ara hauria acabat de fer 57 anys, i va morir en accident de trànsit el 2 d'abril de 1992, a l'edat de 37 anys, quan tornava a Mèrida d'on era entrenador de veure un partit entre el R.Madrid i el toTorino de la Copa de la Uefa, ara Euopa League (i jo que pensava que el R.Madrid sempre havia jugat la Copa d'Europa, ara Champions League!!).

Va començar a jugar a la seva Fuengirola natal i després el va fitxar l'Atletico de Madrid, que se'l va deixar escapar igual que va fer amb Raul, per anar-se'n al R.Madrid amb una cessió prèvia al Burgos.

El seu premis a nivell col·lectiu amb el R.Madrid van ser:
287 partits oficials, 5 lligues, 2 copes del rei, 2 copes de l'Uefa i 1 copa de la lliga. A més va ser pichichi la temporada 83-84 amb 17 gols, juntament amb un altre jugador que es deia Polilla Da Silva.

Juanito s'ha convertit en tot un mite del madridisme.

Tot això bé per què navegant per internet, per casualitat i entrat en un foro que pregunataven què era "El Espíritu de Juanito", i m'he quedat al·lucinat de les respostes que he llegit.

Aquí algunes respostes de com recorden a aquest jugador i el seu esperit que ha quedat:

1. Se refiere a un jugador del Madrid que llevaba el número siete y jugó con Camacho, Vicente del Bosque...Murió cuando aún jugaba en el Madrid en un accidente de tráfico.Juanito lo daba todo en el campo y con él se vivieron grandes remontadas en el Bernabeu.

Por eso, cuando en Champions el Madrid pierde un partido, en el partido de vuelta se dice que hay que recurrir al espíritu de Juanito. Y la verdad es que con esa consigna, el madridismo ha vivido muchísimas noches de grandes remontadas contra equipos muy buenos.

2. Orgulloso me siento de llamarme juan por este hombre !! HALA MADRID!!!

3. Eres subnormal o gilipollas?¿? como s t ocurre meterte con el más grande de los grandes pedazo idiota!!

VIVA JUAN Y VIVA ESPAÑA!

HALA MADRID!!

I algunes que no es poden publicar perquè estan plenes de paraules malsonants.

Si us plau, mireu aquest video. Jo feia anys que no el veia i m'he quedat esgarrifat, no he vist mai res semblant a això en un camp d'esports. És l'agressió a Lothar Matthaus en un partit de Copa d'Europa contra el Bayern de Munich a Munich, on el R.Madrid va quedar eliminat. I fixeu-se en el final del vídeo on veureu a Sanchís que també trepitja a Matthaus, i ara aquest ex-jugador dona lliçons d'esportivitat en un diari esportiu de Madrid.

L'agressió de Pepe a Casquero comparada amb aquesta és un joc de criatures. A més abans d'això, en un partit de Copa d'Europa contra el Grasshoppers va agredir a un jutge de línia, i va ser sancionat amb dos anys sense poder jugar competicions europees.

Clica aquí per veure el video

Versió alemanya de l'agressió (clica aquí per veure el video)

I per últim recordar que va rebre un cop d'una ampolla de vidre llançada des de la graderia a Belgrado el 1977 en l'eliminatòria contra Iugoslàvia, després d'una provocació al públic.

Saber perdre i saber guanyar

Aquest passat cap de setmana el Barça va perdre contra el Getafe i el R.Madrid va guanyar contra el seu rival local l'Atleti de Madrid. I hem vist com gestionen les victòries i les derrotes els dos equips, i encara més la maquinaria mediàtica que rodegen a tots dos.

 

Declaracions de Mourinho després del partit, on mostra la seva soberbia provocativa de sempre, amb frases com aquesta "Las espinilleras de carbono son caras, pero merecen la pena".

On està ara el canguelo, el villarato, Platini, Villar, els fores de joc inventats, les línies o els jugadors borrats de les imatges, les manipulacions de videos, etc..., i tantes i tantes difamacions sense cap base verídica. I com a exemple aquesta foto, de quan les coses els anaven millor, o com ells volien, en una pancarta dels Ultrasur, encara que sé quin tipus d'individus són però mostra el pensament majoritari del madridisme, o del més radical, en una eliminatòria de Champions el 2004.

I aquesta? Que els hi sembla el que permet aquestes pancartes.

 

Sense comentaris.

S'ha parlat molt també de la duresa del joc de l'At. de Madrid, i sobretot per una entrada a la vedette madridista Cristiano Ronaldo per part de Perea. La veritat és que l'entrada és molt dura i espectacular, i el teatre que fa després Cristiano encara més, però no ho és menys com ens han recordat tots els foros de seguidors de l'Atleti, que l'entrada que va fer Cristiano aquest mateix any en eliminatòria de la Copa del rei a Ujfalusi. I encara diria més, si analitzem minuciosament, com fan des de la caverna, veurem que l'entrada de Cristiano és molt més greu i podria haver fet molt més mal que la de Perea, per què veiem que l'entrada de Cristiano va directament al mig del turmell i la de Perea passat aquest i cap a la punta del peu: Cristiano va continuar jugant, llavors no va ser tan greu encar que ens han dit que no ha pogut entrenar, però si anar a veure un torneig de tennis a Londres ni 24 hores després del partit, i ja veurem com jugarà aquest cap de setmana al Molinon.

El video i el reglament de futbol

Aquesta setmana en el partit València -R.Madrid, una jugada a l'últim mínut del partit ha obert la polèmica.

El R.Madrid guanyava 2 a 3, i un corner a l'últim suspir del partit contra l'area del Madrid va ser rematar al pal per Aduritz i el rebuig el va tornar a rematar el València i Higuain que era al terra va rebutjar la pilot d'una manera dubtosa, els jugadors del València van reclamar ostensiblement, però l'àrbitre va xiular el final del partit i no va fer cas de res.

Sempre que arriben aquestes polèmiques, i més quan hi ha per entremig el Barça o el R.Madrid, la cosa es fa molt gran i se'n parla forces dies. I segons els interessos serà si o no.
Però també és el moment que molts aprofiten per demanar millores en el reglament, sobretot des del punt de vista tecnològic, o sigui, per aprofitar les noves tecnologies per poder evitar les discusions, i les confusions que pugin donar peu la interpretació del joc, sobretot per facilitar la tasca de l'arbitre, que sempre és la més desagraïda.
El problema està que ni amb això n'hi ha prou. Les imatges i les pasions moltes vegades no ens aclareixen res. Llavors em pregunto, de què serviria tanta tecnologia si no resoldria la polèmica.

Veient aquesta seqüència de fotografies ens continuem quedant igual.

Algú, amb sinceritat, pot afirmar amb rotunditat que és o no és penalti?

Seria algú capaç de defensar-ho davant d'un tribunal, atenent-se a les conseqüencies en cas de no sortir guanyador?

El làser

Cristiano Ronaldo torna a ser notícia, i com quasi sempre més pel que fa fora del camp que a dintre.

Cristiano Ronaldo torna a actuar com un nen mimat i consentit.

Ja no recorda quan ell anava celebrant amb xuleria els gols en camp contrari, s'encarava al públic, quan el marcador li era favorable es dedicava a fer jugades per a la galeria per  ridiculitzar els adversaris, etc.. I el pitjor és que ho tornarà a fer.Aquí ve l'origen del que està passant ara. Ja ho dieun els castellans, "Quien siembra vientos, recoge tempestades".

Ahir, en un entrenament previ al partit de l'eliminatòria classificatòria entre Bòsnia i Portugal per l'Eurocopa de 2012 a Polònia i Ucraïna que es farà a Sarajevo, Cristiano va estar apuntat contínuament amb un làser per un gamberro d'espectador, i ell va respondre aixecant-li el dit del mig, posant-se a l'alçada del'agressor.

Però no és la primera vegada que Cristiano respon d'aquesta manera davant de les càmeres (mala manera de fer-se publicitat).

Aquesta mateixa temporada va fer el mateix gest abans de pujar a l'autocar del R.Madrid per respondre insults. També no fa gaire temps, quan va ser preguntat pels insults dels espectadors al camp del Dínamo de Zàgreb, va respondre:

"Me silban porque soy guapo, rico y bueno, y me tienen envidia". Sense comentaris. 

Una de dos, o és un xulo fastigós o és tonto rematat.

Ningú encara ha estat capaç de dir-li a aquest noi com ha d'actuar davant les provocacions?

No sap que quan més respongui a aquestes més feliços seràn els que li fan, més ho faran, i això s'estendrà . com ja ho està fent, per tots els camps on vagi?

Potser es pensa aquest noi que és l'unica jugador de futbol del món que és molestat, ridiculitzat i insultat?

Sense anar més lluny. Quantes vegades hem sentit queixar-se a jugadors que estan a la seva òrbita mediàtica, i també han estat apuntats amb làsers?

Això ha provocat que en molts estadis, en molts aeroports, o en moltes arribades a hotels d'altres ciutats, els aficionats de l'equip rival li cridin el nom de Messi amb insistència i en tó de burla, per què saben que actua com un nen petit i s'enfada..

I com exemple més jugadors.

El làser que rep Sneijder en un partit Milan - Inter de la temporada passada, li va costar al Milan una multa de 20000 euros.
Amb això vull dir que no estic gens d'acord questes postures d'alguns aficionats, si se'ls hi pot dir així, crec que són conductes antiesportives i s'haurien de penalitzar, i potser així no es repetirien. Sembla increible que durant un entrenament d'una selecció, que en teoria no està obert al públic, només a la premsa, un individu pugui molestar impunement a un jugador i no li passi res.

I per acabar el cas més greu. Diego López, porter del Villareal, en el partit de tornada de Champions de la temporada 08-09 a Atenes contra el Panathinaikos.

Així no anem bé Sandro

No Sandro, no. Aquest no és el President que vas prometre que series. Vas donar una imatge en la teva llarga campanya electoral, ja que de facto la vas començar des del moment que vas marxar de la junta de Laporta, que no es correspon amb l'actual, o almenys pels fets et delates. 

Hi ha moltes mostres del teu esperit revanxista, rancorós i malintencionat.

Una de les primeres coses que vas fer a l'arribar a la presidència va ser treure indirectament la presidència honorífica a Johan Cruyff, encara que ho amaguessis dient que ho portaries a l'assemblea de compromissaris, ja sabies que ell faria el que va acabar fent, renunciar.

La situació econòmica del Barça podíem intuir que era molt dolenta, i si que calia ser transparent i posar-la a la llum, però em pregunto:

És la junta de Laporta la única culpable d'aquest dèficit?

No venen molts deutes ja d'altres juntes directives anteriors?

És el Barça, en la situació actual global internacional, l'únic equip endeutat?

Calia fer la "due diligence", que a sobre ara resultarà que no és molt correcta, i podria anar en la teva contra?

Després amb l'excusa de l'equilibri pressupostari i reduir despeses et carregues la majoria de seccions no professionals, fins i tot esportistes del club van fer un manifest en contra de la teva decissió. Quan, et recordo, un dels punts del teu programa electoral era fer "el Barça com a club poliesportiu únic en el món". Seccions amb molt passat com ara el beisbol, l'hoquei herba, el voleibol, l'hoquei gel, l'atletisme, el rugbi i el bàsquet en  cadira de rodes, han hagut de plegar o bé reduir les seves competicions només a l'àmbit català. Lamentable imatge del Barça com a referent de l'esport al nostre país.

Discretíssima defensa del club i dels seus professionals del primer equip de futbol des prés dels continuats atacs rebuts per l'anomenada caverna mediàtica de Madrid, i quan ho ha fet no ha tingut cap efecte, fins i tot no ha rebut cap crítica de la premsa centralista. Penós.

I per últim, les darrers declaracions sobre el calendari de lliga. Vas proposar reduir la lliga a 16 equips. Va haver de ser el teu entrenador, que té molt més coneixement que tu, qui va posar les coses clares dient que fóra igual, que els mateixos clubs o les insaciables federacions omplirien les dates lliures, i acabaríem fent els mateixos partits que fins ara, o sigui dos per setmana tot l'any, amb l'agreujant de que molts d'aquests nous podrien ser a Costa Rica com el que farà "la roja" aquesta propera setmana.

El rècord de Valdés

Victor Valdés ahir va batre el rècord d'imbatibilitat d'un porter del F.C. Barcelona, que estava en possessió de Miguel Reina (pare del porter del Liverpool Pepe Reina) en 877 minuts, quasi bé nou partits. Esperem que encara pugui durar més partits, senyal de que les coses es fan bé.

Però el rècord de Victor Valdés no és el rècord absolut ni tan sols de la lliga espanyola, i encara li falta molt per tan sols arribar-hi. Aquest el té quan va ser porter de l'Atlético de Madrid Abel Resino, que té el rècord en 1274 minuts de la temporada 90/91, i va acabar sent Trofeu Zamora amb 17 gols en 33 partits.. El rècord europeu el té el porter del Bruges belga Dany Verlinden amb 1390 minuts de la temporada 89-90, i el rècord mundial l'ostenta el porter brasiler del Vasco da Gama Geraldo Pereira de Matos Filho "Mazaropi" que no va rebre cap gol durant 1816 minuts la temporada 77-78.

Però això no sempre és sinònim d'una gran defensa o d'un gran porter, i menys d'un gran espectacle futbolístic o d'unes tàctiques molt conservadores i defensives. Aquests dos porters, partint de la base que són dos grans professionals i que han fet molt bé la seva feina, crec que s'han d'analitzar des de dos punts de vista, el mèrit s'ha aconseguit per vies diferents.
En el cas d'Abel Resino l'Atlético de Madrid d'aquella època era un equip més aviat defensiu, aquella temporada que va acabar guanyant el FC Barcelona, va ser la primera de les 4 consecutives del Dream Team de Johan Cruyff, va acabar en segon lloc amb 28 gols en contra, equip mínim golejat, però amb només 52 a favor en 38 partits (ja era una lliga de 20 equips).

Per contra el campió, el FC Barcelona, va rebre 33 gols però en va fer 74, 22 més que l'Atlètico de Madrid. L'Atlético va guanyar 17 partits per 25 el Barça,  l'Atlètico en va empatar 13 per 7 el Barça, i el número de perduts va ser semblant 6 pel Barça i 8 per l'Atleti.
Un equip es basava en el treball de la defensa, i a més, com històricament han fet molts equips de l'Atletico de Madrid, amb un bon contraatac com a milor arma ofensiva, i un altra equip amb una filosofia clarament ofensiva, que es basava en el domini de la possesió, i amb l'objectiu de fer més gols que el rival.

El rècord de Victor Valdés es fonamenta en un concepte de futbol totalment diferent, un concepte global que afecta a tot el joc, tan ofensiu com defensiu, un origen que va tenir en l'època del Dream Team i que ara s'ha perfeccionat. El domini de la possessió i el control total del partit per part del Barça, fa que els rivals sempre estiguin condicionats a com juga el Barça. Per tant, i explicant-ho en paraules més entenedores, a Victor Valdés no li fan gols per què els altres equips tenen tan poc temps la pilota que es pràcticament impossible crear oportunitats. No és que el Barça disposi d'un sistema defensiu impenetrable o d'un porter que ho atura tot, que no vol dir que Valdés no sigui un extraordinari porter, per què les poques vegades que ha d'actuar ho fa amb molt d'encert, sinó que el Barça té una possessió altíssima i a sobre quan la perd pressiona molt amunt i molt ràpid, el que fa que el seu rival perdi la pilota molt depressa, no pot atacar o bé s'ha de precipitar perdent la pilota. I si alguna vegada, que són poques, el contrari consegueix trencar la línia de pressió aquí si que apareix Victor Valdés per fer la seva feina.

L'estafa de les seleccions

No sé si m'agafa molt cremat per tot el que sento al meu voltant de molts temes diferents, la crisi, les multinacionals, els bancs, el centralisme, el Peces Barba, etc.., però tal com vaig dir en l'aterior article, les seleccions fan el que els hi dóna la gana.

La selecció xilena ha convocat a Alexis Sánchez abans de saber si està recuperat de la lesió i sense haver estat donat encara d'alta en el seu equip, el Barça. I ara m'assabento que Amorebieta, jugador de l'Athletic de Bilbao, ahir es va lesionar i en té per dues setmanes, també ha estat convocat per la selecció veneçolana. "Amorebieta convocado por Venezuela pese a su lesión", article del diari As. 

Fins quan els clubs professionals de les millors lligues europees, que és on hi ha els millors jugadors del món, que cobren contractes multimilionaris, es planten davant la UEFA i la FIFA, que són les causants d'aquest desgavell, i els hi donen un ultimatum. O arreglen això o se separen de les federacions, que són un niu de vividors, o formen una o varies lligues professionals europees sense cap vincle amb ningú, com ara l'esport professional americà, NBA per exemple.

Jo dono abans d'aquesta ruptura traumàtica, que és el que realment a mi m'agradaria, una solució que permetria coexistir el futbol professional de clubs i les seleccions, i és una solució que no me la invento, ja existeix en altres esports professionals, com ara el hoquei gel.

La coexistència tracta en que es facin les dues competicions però mai les dues a la vegada, m'explico.
Organitzar ligues professionals de clubs, poden ser a nivell intern de cada país o europees, això fora un altra tema a discutir que podem tractar en un altre article, lligues que foran non-stop, o sigui sense parar, molt intensives, des de que comencen fins que acaben. I per altra banda la FIFA i la UEFA organitzen igualment el seu Mundial i la seva Eurocopa respectivament.
Com es coordina tot això? El Mundial i l'Eurocopa, o el campionat de cada continent, s'alternen cada dos anys, el 2012 hi haurà Eurocopa a Polònia i Ucraïna i el 2014 hi haurà Mundial al Brasil. Fins ara les seleccions que anaven a aquests campionats havien de passar unes lliguetes classificatòries per grups, on jugaven amb seleccions tan poderoses com San Marino o Andorra, sense voler faltar al respecte a aquests països. A més cada mes les seleccions siguin o no oficials, tenen dret a dos partits, la majoria de vegades amb afany recaptatori sigui a la part que sigui del món.
Per evitar tot això crear unes lligues mundials de seleccions, o sigui, organitzar un Mundial A amb les millors seleccions, un Mundial B, i un Mundial C, i així fins que convinguès, i el mateix amb els campionats continentals. I abans de cada Mundial o campionat continental deixar a les seleccions 1 mes de preparació per poder preparar l'equip, fer amistosos, etc.., el que cregui millor cadascú.
Això fent un supòsit posant-li dates en relació al calendari actual de competició, sortiria una cosa semblant a això:
Cada club comença la pretemporada a l'agost, a mitjans més o menys, tenint en compte el mes de vacances dels jugadors.
La temporada comença al setembre i acaba a finals d'abril. Tenint en compte que una lliga de 20 equips són 38 jornades, hi ha temps suficient per fer tots els partits.
A principis de maig les seleccions comencen la seva preparació, entrenaments, partitis amistosos, etc..
I els campionats (Mundial, Eurocopa, etc..), comencen a mitjans juny fins que acabin abans del 10 de juliol, en 3 setmanes es pot organitzar un campionat de seleccions, per exemple l'Eurocopa del 2012 es farà del 8 de juny a l'1 de juliol.

Crec que amb això es soluciona tot aquest problema, tothom cedeix en part quota mediàtica, però ningú es queda sense fer el que vol, i si sap administrar bé el temps que disposa en exclusiva pot treure força rèdit de tot això.  L'única pega a aquest calendari fora la Copa d'Àfrica que la volen fer durant el mes de gener, suposem per la calor de l'estiu.

A qui es deuen els jugadors?

Hem escoltat en algún article, en veu baixa és clar per què es un tema tabú, molt delicat de tocar, que Gerard Piqué ha jugat més minuts amb la selecció espanyola que amb el Barça aquesta temporada, i el mateix Guardiola s'ha encarregat de tirar terra damunt per què els seus jugadors no siguin maltractats per aquesta polèmica. Guardiola ha declarat que Piqué s'hauria lesionat igualment jugant amb el Barça. o notícies d'última hora dient que li sorprèn que es lesionin poc.
Això no deixa de ser l'estratagema del Senyor Guardiola, és el seu joc que fins ara li ha anat bé, treu pressió als seus jugadors, segueix el joc mediàtic i no vol ser l'origen de falsos conflictes, però en realitat els seus pensaments i comentaris als seus col·laboradors més propers deuen ser de queixa, crítica i reprovació d'algunes actituds d'alguns dels seus jugadors i del poc tacte i egoísme, només mirant pels seus interessos,  de les respectives federacions i els seus empleats.

Segons un article a la web del diari Sport "Alexis reaparecerá antes con Chile que con el Barça", el jugador del F.C.Barcelona Alexis Sánchez que porta dos mesos lesionat està a punt de rebre l'alta mèdica, es calcula uns deu dies, i serà llavors quan haurà d'anar convocat amb la selecció del seu país Xile, i aquest fet farà que el jugador que cobra del F.C.Barcelona, que s'ha recuperat de la seva lesió. El seleccionador xilè Claudio Borghi ja ha manifestat que per a ells és fonamental la participació d'Alexis, "No tenemos otro Alexis· ha dit. A més en una web xilena va aparèixer que la federació xilena, a través del seu gerent  Felipe Correa, presionava al jugador per forçar la seva recuperació i així poder jugar els partits de classificació del Mundial de Brasil del mes de novembre.

L'últim partit del Barça contra el Sevilla el capità Carles Puyol no va jugar per unes molèsties al pubis, i sembla que aquest proper partit contra el Granada tampoc anirà convocat. Un jugador de 34 anys, que ho ha guanyat tot amb el Barça i la selecció, que ve d'una lesió que l'ha tingut 8 mesos aturat, pot també passar el mateix cas que Alexis quan es recuperi, que suposem serà aviat. I jo em pregunto, què té a guanyar Puyol arriscant d'aquesta manera sobrecarregant-se de partits a la seva edat i amb l'historial de lesions que està patint últimament?

I cito només jugadors del Barça per què ara és el més perjudicat degut a la quantitat d'internacionals titulars en les seves seleccions que té, i de ser el que més a mà tinc i més conec. Però recordant altres casos, em ve a la memòria Maceda en aquell temps jugador de R.Madrid que es va lesionar greument amb la selecció espanyola i ja no va poder tornar a jugar al futbol, i tot això sense rebre cap indemnització el seu club, cosa que em sembla que ara si ha canviat però crec que són ridícules. 

El R.Madrid parla català

Això no ho dic jo, ho diu un article d'ahir del diari Marca on parlava de que al juvenil A del R.Madrid hi juguen  6 jugadors catalans, o que vivien a Catalunya cal matitzar, a més de dos més al juvenil B, un de bastant futur com Pol Roigé. "El Madrid juvenil parla català" (Diario Marca 14-10-2011).

Pol Roigé

Aquesta notícia té diferents enfocs, per tant no ho voldria tractar només des d'un punt de vista.

Sembla que els futbolistes catalans estiguin de moda, recordo fa bastants anys (com passa el temps de depressa!) després del Mundial de 1978 a Argentina que van guanyar els organitzadors es va crear una febre entre tots els equips que es consideraven importants a Europa per tenir futbolistes argentins, i si eren internacionals millor és clar, després va venir l'època dels jugadors balcànics, Suker, Mijàtovic i companyia, no fa gaires anys els cotitzats van ser els jugadors africans (Etoo, Drogba, Essien, etc.), i ara sembla que arriba l'etapa dels jugadors catalans i espanyols, com malauradament s'identifica aquesta fornada de jugadors a Europa i a la resta del món, molt pocs identifiquen el fenòmen català. 

Suposem que això es degut al triomf de la selecció espanyola en l'Eurocopa i el Mundial de Sudàfrica, esdeveniments molt seguits a tot el món, i als triomfs del Barça en els darrers anys en la lliga BBVA i la Champions League

Una altra lectura que se'n pot fer és la feina ben feta que es fa des del Barça i la resta del futbol català.

No és casualitat tota la quantitat de futbolistes que surten del futbol base català, no és que els catalans estiguem millor dotats per aquest esport (enorme tonteria), no és que tinguem els millors entrenadors (com si que he sentit dir), no és que tinguem les millors instal·lacions (clubs anglesos, italians i el mateix R.Madrid a Valdebevas tenen millors instal·lacions), no és que sapiguem ara vendre millor el producte que abans i millor que ningú.
La causa, crec jo, és la paciència en creure en un projecte i en la manera de fer-ho i aplicar-ho.

Ara bé, tot això que he dit no garantitza èxit perpetu, arribarà un dia en que la fornada de jugadors no serà tan excel·lent, i els resultats empitjoraran, i aquí és on de veritat s'ha de veure que la gent creu en aquest projecte, no caure en els missatges derrotistes, que n'hi haurà, ni en les falses expectatives en altres idees futbolístiques que tornarien a una altre mai no acabar, i en el futbol català ja sabem el que és això.

El carreró sense sortida

El President del Reial Madrid, Florentino Pérez, va apostar molt fort quan va fitxar al senyor Mourinho com a entrenador del primer equip. Sabem que és una persona intel·liigent i de molt èxit empresarial en aquesta vida però, i l'experiència de l'anterior període de presidencia al R:Madrid l'hauria d'haver ajudat.

I no ho explicito només jo, en un diari electònic de Madrid Vavel.com en un article publicat aquest juliol passat mostra més o menys les idees que he exposat. "La última bala de Florentino Pérez en el Real Madrid ... y de Mourinho"

Amorebieta

Vull des d'aquesta pàgina primer felicitar al futbolista per l'èxit individual que ha tingut amb la selecció de Veneçuela en el darrer partit de seleccions sudamericanes classificatori pel Mundial de Brasil del 2014, i segon fer extensiva la felicitació a la selecció i l'afició futbolística de Veneçuela, país que fins fa poc no gaire aficionat al futbol, l'esport més popular és el beisbol, per haver guanyat a una de les primeres potències futbolístiques mundials i fer-ho per primera vegada, Argentina, amb totes les estrelles que té amb Messi al capdavant ( pobre Messi amb la seva selecció!).

Però l'objectiu del meu article va dirigit a la caverna espanyolista que s'havia mofat d'aquest futbolista pel fet d'anar a una selecció de nivell inferior, fins ara per què té una sèrie de futbolistes molt interessants i que coneixem a la lliga espanyola (Arango, Rondón, etc.).
Amorebieta és un jugador vasc i de pares vascos de l'Athletic club de Bilbao, que per casualitat, segons les seves pròpies paraules, va néixer a Veneçuela on els seus pares s'hi van tralladar per questions de treball, i quan tenia ell 2 anys van tornar al país vasc, i des de llavors no ha tornat a tenir més relació amb el seu país de naixement fins que el maig de 2008 el seleccionador de la selecció vinotinto (nom pel color de la seva samarreta) li va oferir la possibilitat de ser seleccionat per Veneçuela. El jugador des d'un principi es va mostrar disposat a jugar-hi però segons el van informar hi havia una normativa de la FIFA que al haver estat internacional sub-19 amb una altra selecció i no haver demanat el canvi abans dels 21 anys ja no podria jugar amb la selecció vinotinto. Però aquesta normativa es va derogar el 2009, i llavors el que havia de fer es demanar-ho per escrit, i va ser convocat per Veneçuela abans de fer-ho, però el jugador va renunciar anar-hi encara que va dir que no era definitiu i que deixava les portes obertes.
L'estiu de 2011 Joaquín Caparrós, quan encara era entrenador de l'Athletic Club, es va negar o va posar impediments a que anés a jugar amb Veneçuela. Què hauria passat si els rumors haguessin sigut per jugar amb la selecció espanyola?  Caparrós s'hauria oposat a aquesta possibilitat? La premsa espanyola hauria actuat de la mateixa manera?
El que va passar és que aquell estiu Vicente Del Bosque va convocar tres jugadors novells per a la selecció (Botia, Montoya i Dominguez), i Fernando Amorebieta no hi era. No sabem si això el va fer canviar d'opinió però pocs dies després d'això anunciava que acceptava anar a la convocatoria veneçolana.
Llavors un sector de la premsa de Madrid va arremetre contra el jugador pel fet de voler jugar a la selecció veneçolana amb el que comporta de renunciar per sempre a jugar amb la "roja". La majoria per què no se'ls hi notés el llautó ho van fer en tó irònic i burlesc, traient importància al fet dubtant de la qualitat del futbolista i que no tenia la suficient per ser convocat per la roja. Ara quan Amorebieta ha estat el protagonista d'una fita històrica per a la selecció veneçolana el silenci ha estat absolut. Però quan la proesa la fa un esportista estranger nacionalitzat (exemples com "Juanito Muehlegg, Glory Alozie, Serge Ibaka, Marcos Senna, Ivan Pérez, i una llarga llista) tot són lloances.

Val a dir que Amorebieta va ser internacional espanyol en les categories inferiors, disputant de titular la fase final de l'Europeu sub-19 del 2004 a Suïssa que va guanyar, juntament amb jugadors tan coneguts com Albiol, Sergio Ramos, Soldado y David Silva.

I com a homenatge a Fernando Amorebieta i a la selecció vinotinto, el video del gol del triomf davant Argentina.

Benvinguts a l'espectacle de nou

Fa temps que no feia cap entrada a aquest bloc, ja n'estava una mica cansat de denunciar les males maneres que ja passen de la ratlla en aquest esport professional que és el futbol, però la manipulació de la informació i la tergiversació dels fets en interessos propis ja passa del denunciable.

Aquesta passada Supercopa d'España, la qual el R.Madrid havia preparat molt acuradament i dirigint tota la pretemporada amb l'objectiu de guanyar-la, han ocorregut uns fets denunciables.

Tothom s'ha posat d'acord en que els fets han estat lamentables, ara bé a l'hora de carregar responsabilitats tothom ha arribat a unes conclusions molt interessades.

Perquè hem arribat a un estat d'excitació tan gran?

Són conscients els dirigents, els periodistes i alguns esportistes implicats en el perill que tot això pot desencadenar?

En què s'està convertint aquest esport? O ja no és un esport i és només un burd espectacle on tot s'hi val? 

Mourinho l'hipnotitzador

Senyores i senyors, els presento un dels millors espectacles de l'actualitat, un home capaç de fer canviar l'opinió de la gent sense cap ordre aparent, un prestidigitador de la paraula, l'home de les mil cares desagradables, fer possible el canvi de discurs de tota una societat, de redifinir la història sense ser cap expert, sense ser ni tan sols ciutadà d'aquell país, capaç de fer sortir d'un els més mals pensaments, capaç de posar histèric centenars de milers de persones a la vegada, i ell sense canviar d'expressió.

Fins i tot un dels gurús de la caverna mediàtica madrilenya, Alfredo Relaño, el posa com a exemple, mal exemple diríem, de l'esportivitat, en el seu article d'opinió a la web del diari As, però quan era entrenador del Chelsea. Ara resulta que és la victima d'un complot anti madridista.

Guerra perillosa

La guerra entre el Barça i el R.Madrid, per culpa d'aquesta suma excessiva de clàssics dels últims dies, està a punt d'entrar en una espiral molt perillosa.

L'últim partit, el tercer dels quatre que s'han de fer en menys de tres setmanes, ha arribat a una paranoia d'interessos absurda i dramàtica.

El R.Madrid empés pel seu entrenador, Déu n'hi do el personatge!, i per la premsa que li fa costat, ara ha demandat al Barça a la UEFA segons ells pel comportament anti esportiu dels jugadors blaugranes, i abans ho havia fet el Barça a l'entrenador Mourinho pel que havia dit a la roda de premsa després de l'ultim partit de Champions al Bernabeu.

No se'n donen compte del perillós que pot arribar a ser això, Déu no vulgui que s'hi comencin a barrejar problemes polítics i identitaris.
Tothom dóna les seves raons, no hi vull entrar massa, però només vull dir que la història del futbol, i de l'esport, està plena d'equivocacions, d'errades arbitrals, i això també forma part del joc. Es pot entendre la protesta del perjudicat, però si us plau no fer arribar la sang al riu, perquè els efectes poden ser sorpressius. A més al llarg de la temporada, dels anys i de les èpoques, sempre els equips acaben estan beneficiats i perjudicats, no hem de veure suspicàcies quan ens perjudiquen i amagar el cap sota l'ala quan ens beneficien, el que hem de fer és valorar el perquè ha passat el que ha passat des del punt de vista futbolístic, no volent liar la troca des de les conferències de premsa.

Ja n'hi ha prou senyor Mourinho

Fins ara sabíem de la seva provocació, de la seva manera de desviar l'atenció per amagar els mals propis, però ara s'està passant de la ratlla. Potser s'hauria de respondre'l amb ironia, amb la mateixa que fins ara feia servir. NO!!, ara ha arribat el moment de parar-li els peus a aquest individu. No tot s'hi val per tal de guanyar.

.

Jo no sé si algú li ha explicat a aquest home en quin club s'ha ficat, si li han dit la reputació que té aquest club per España, el tarannà de la cultura hispànica. Sembla mentida que hagués treballat unes quantes temporades a Can Barça, que no va entendre res?
El Real Madrid és l'equip d'España, i el que està aconseguint és que molts aficionats al futbol que tenien el Real Madrid com a referent , com l'equip guanyador que els representava pel món, apart de ser també seguidors de l'equip de la seva petita ciutat o de l'equip més representatiu de la seva regió tenen el Real Madrid com a seu equip.
Aquests aficionats que havien estat tractats sempre pel Real Madrid amb molta cura i uns valors clars, i que amb la bandera espanyola els representava pel món, ara es troben menyspreats pel que senten des del club que se sentien tan orgullosos fins ara.
Des de Madrid la majoria de les veus que s'escolten recolzen al seu entrenador, però cada vegada creixen més els rumors que comencen a estar farts de Mourinho, i que la reputació del Real Madrid no la poden malbaratar per culpa de l'entrenador.
M'ha estranyat sobremanera un article del senyor Alfredo Relaño, que ja en parlo en altres missatges, és per exemple l'inventor del Villarato, i diu en aquest article unes quantes veritats molt ben dites. l'article es diu "José Mourinho, Don Erre que Erre".