Per ara un Mundial força discret

Un Mundial força discret per no dir de pena.

En aquest Mundial de Sudàfrica encara no he vist cap partit ni cap selecció que m'hagi fet gaudir de veritat d'un espectacle digne de l'expectació de l'event esportiu, que passa per ésser el  més important del món esportiu després dels Jocs Olímpics. Molta entrega, lluita, coratge, i sobretot molta tàctica defensiva per por a no perdre. Potser els aficionats de les seleccions que juguen ho veuen molt emocionant i disputat, ja que la majoria dels partits es decideixen per petits detalls, però els que ho veiem des de fora d'una manera imparcial diriem que és bastant ensopit.
Si parlem de les seleccons a priori favorites hi ha de tot, encara que res definitiu per què encara queden un o dos partits a cada selecció per acabar la 1a fase i totes encara es poden classificar o ser eliminades. Comencem pels fracasos de la francesa i l'anglesa, la primera amb greus problemes de disciplina interna amb un seleccionador Domènech de poca personalitat que no sap controlar els egos dels jugadors molts d'ells professionals de gran prestigi i èxit, i la selecció anglesa on no lliga gaire bé el joc que els fa fer Fabio Capello amb la manera de jugar històricament a les illes britàniques.

La selecció argentina tampoc ha convençut però com que té per mi la millor davantera del món amb això, i malgrat l'entrenador, en tenen prou. La selecció brasilera de la mà del seu seleccionador Dunga ha abandonat el "jogo bonito" per un futbol molt més pràctic amb la totalitat dels jugadors que estan a les millors lligues europees i que tenen un perfil més aviat defensiu, el que fa que la selecció brasilera no sigui l'atractiva que era abans, és un futbol més efectiu i competitiu que potser donarà més bons resultats que en anteriors mundials que no es cuidaven tant d'un bon plantejament i organització en el camp i ho basaven tot en el talent individual, per això jo penso que és una clara favorita per arribar a la final. La selecció italiana com sempre ha començat malament, mal resultat i joc pitjor, però no cal fer cas, quasi sempre comencen igual i del joc no cal parlar no l'han fet mai bonic i si ho han intentat han fracassat, cadascú ha de fer el que sap fer i explotar-ho el millor que pugui.

La selecció alemanya ha arribat força renovada, diuen que és una selecció molt jove i de futur per treurés la pressió, han començat regular però en els mundials sempre es creixen i amb algun veterans que encara rendeixen sempre seran perillosos.

I per últim la selecció espanyola, que mai ha fet res important en els mundials, per una raó o una altra no han passat mai de quarts de final. Sembla que ara o mai, la qualitat dels seus jugadors, la moral després d'haver guanyat l'Eurocopa i un seleccionador que no es tornarà boig i farà jugar els jugadors com en el seu equip amb l'estil del Barça, tot això unit a que les demés seleccions no mostren res fora de sèrie tret potser de Brasil, fa que aquesta potser sigui la seva oportunitat si no em penso que no tornaran a tenir una oportunitat com aquesta.

L'efecte Mou

Sempre m'ha fet molta gràcia quan a les presentacions dels fitxatges del R.Madrid es diu dels jugadors que sempre han somiat jugar en el R.Madrid i que és un jugador que ha nascut per jugar amb ells.

Però ara amb els últims fitxatges que han fet dels portuguesos Cristiano Ronaldo i Mourinho ja m'ho començo a creure jo també. El que em pregunto és si Mourinho no hagués guanyat la Champions i  sobretot eliminat el Barça, també l'haurien fitxat?  No ho sé, això no es pot assegurar, però penso que el que han buscat és un efecte anti-Barça.
Florentino, el ser superior, sempre busca cops d'efecte mediàtic i ara sembla que veient que ni fitxant els millors jugadors que hi ha al mercat s'aconsegueix un equip campió, i ara estanyament al que sempre ha fet el R.Madrid el galàctic serà l'entrenador, Mourinho, un personatge particular com ningú. Diuen que és un guanyador, però sabrà el R.Madrid i la seva afició aguantar les moltes vegades que el seu equip fagi un joc aburrit i poc virtuós, l'exemple el tenen en Capello que els va fer guanyar dues lligues però l'entrenador va acabar marxant. Sabran aguantar les seves sortides de tó amb la premsa, a Itàlia portava mesos que no feia rodes de premsa. Diuen que a Anglaterra, els que ara li troben totes les virtuts i que veurem que diran d'aquí a 4 o 5 mesos, va fer bon futbol i que no va tenir problemes amb ningú, i jo els hi diria que a les illes britàniques el tracte amb els entrenadors és molt diferent a aquí, se'ls deixa treballar, es valora la seva feina i els aficionats sempre estan amb el seu entrenador, a més el futbol britànic és molt de lluita, poc elaborat i molt directe, i el futbol del Chelsea que jo recordi tenia molt d'aquestes característiques i en aquelles recordades eliminatòries amb el Barça sempre era aquest el que tenia el domini del joc i de la possessió de la pilota.
No ho sé potser tot a canviat tant en aquest R.Madrid que el que només val és guanyar

El R.Madrid històricament sempre ha basat els seus triomfs amb els jugadors estrelles més que en l'equip i la direcció de l'entrenador
Per últim us passo l'enllaç a un article d'un periodista antic jugador del R.Madrid de bàsquet,  Juan Manuel López Iturriaga, que dóna la seva opinió sobre el fitxatge, no gaire de l'agrat dels que raspallen a Florentino Pérez, però que concorda molt amb el que penso. A la zona de Blogs de la web del diari El País Iturriaga hi té un bloc que s'anomena "El Blog del Palomero", un bloc d'esports força interessant amb un sentit crític molt bó, gens apassionat i a vegades sarcàtic, on el passat 31 de maig va escriure el següent article titulat "Que vivan los novios". Sota el meu criteri un article quasi perfecte que descriu exactament les raons d'aquest nou culebró mediàtic-esportiu.